Suïssa queda tan lluny...

El diumenge passat a Suïssa es va realitzar una jornada de referèndums: alguns de locals, altres d’interès més global, els de més enllà curiosos o bé pintorescos... De tot una mica.

El tema estrella, però, va ésser indiscutiblement la tria que havia de decidir sobre si augmentar les vacances pagades obligatòries dels suïssos, des de les quatre setmanes actuals fins a sis setmanes.

I es conclogué que no, que ja n’hi havia prou amb els trenta dies d’esbarjo actuals! I no precisament per un resultat ajustat: les dues terceres parts dels ciutadans es decantaren per aquesta opció.

I això que allà sí que els convenen les vacances, ja que l’atur és ínfim comparat amb el que tenim per aquestes latituds!

La veritat és que amb els ulls acostumats a la lent necessària per corregir la miopia de l’entorn laboral espanyol, la reacció responsable i serena dels suïssos no fa res més que sorprendre de valent.

S’estima que aquest augment del període lliure hauria suposat, en cas de fer-se efectiu, un cost d’uns cinc mil milions d’euros. I aquest valor, dividit pels escassos set milions d’habitants de població, era un preu per càpita molt elevat. I així ho han entès els habitants del país transalpí.

S’imaginen aquesta situació en el nostre context? Deixar de fer vacances pagades per no perjudicar l’economia del país? Treballadors decidint no obligar els empresaris a proporcionar-los més vacances pagades?

Sona totalment a acudit. Malauradament, aquí tot allò que faci referència a la cultura del treball i de l’esforç sona a acudit.

I sap greu, perquè darrere de la imatge que venen una majoria hi ha grans professionals capaços d’un esforç d’aquestes característiques i més. Però això es desfà com un terròs de sucre dins del cafè davant de certes actituds predominants... Tota una llàstima.

Aprofitant l’onada de democràcia del diumenge onze, al cantó de Ginebra un altre referèndum ha aprovat també l’estricta regulació de qualsevol manifestació que s’hi produeixi (i en un lloc on hi ha la seu de les Nacions Unides a Europa, tenen indiscutiblement experiència en el tema).

S’imposaran multes exemplars per a aquells que es manifestin sense permís o bé no es comportin segons les normes de manifestació pacífica que exigeix un entorn civilitzat.

En aquest cas, també he intentat canviar el context i transposar-lo als carrers de Barcelona, per exemple.

S’imaginen l’expressió d’una voluntat o la reclamació d’allò que es creu un dret a la Ciutat Comtal sense tallar la circulació (perjudicant així innocents) i sense alterar cap de les lleis que regeixen la vida més enllà de la conformació puntual com a un grup nombrós de persones?

Quan parlem de Suïssa ens ve la imatge (crec que parlo més o menys en general) d’un país responsable, seriós, amb industries tradicionals que amb bones dosis d’innovació han sabut mantenir-se plenament competitives (l’exemple clar d’això és el de la industria rellotgera i la marca Swatch). D’un país ric que ha sabut trampejar la crisi que ha enfonsat tantes illes amb cops de timó discrets però decidits.

I potser les respostes que donen els seus referèndums (i, per tant, la seva gent!) expliquen en bona part aquesta idiosincràsia i la supremacia que continuen exhibint.

La comparació amb el que passa per aquesta riba és tan impossible que fa enrogir.

Aquí fins i tot molta gent que porta anys a l’atur votaria sí a tenir més vacances. Per si de cas...

O si no, per què esperar un referèndum si podem aprofitar l’excusa de reclamar quelcom per trencar aparadors, organitzar vagues i tallar el pas de tots aquells que potser fent tard a la feina es juguen un càrrec i la subsistència?

O tots moros o tots cristians. Aquesta és la mena de solidaritat d’aquí.