Plom

Segurament el nom de Ted Sorensen els dirà poca cosa. Jo tampoc tenia fins fa poc el plaer. Però resulta que fou un advocat i escriptor nord-americà que actuà com a assessor especial del president John Fitzgerald Kennedy. Seva és la cèlebre frase pronunciada per aquest últim del “No et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país”.

M’ha vingut aquesta oració al cap en contemplar alguns dels esdeveniments que estan passant darrerament per l’actualitat.

És veritat que els moments que embasten el present són feréstecs, salvatges, indomesticables. Realment, l’expectativa fa basarda. El fons sembla que vagi baixant cada dia que passa, fent de l’opció del ressorgiment quelcom quasi quimèric. La resurrecció és avui un somni llunyà, la inventiva d’una nit inexperta que cerca el matí per lluir la fantasia projectada sobre el coixí, sense saber que l’alba la matarà indefugiblement.

Però una altra afirmació, aquest cop d’un tal Einstein, diu que “La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi aporta progressos. La creativitat neix de l’angúnia, així com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar superat”.

Això no obstant, les darreres notícies indiquen que estem molt lluny d’ambdues frases. I això és veritablement preocupant.

Ni hi ha indicis que la majoria de població cerqui el canvi (si les coses no canvien, qui ha de canviar som les persones) ni oferim tot allò que tenim per, en moments en què l’esperit de societat hauria d’ésser més viu que mai, contribuir a la millora general.

Hi ha gent amb la càrrega d’una hipoteca que s’han quedat sense feina; nens que miren els pares perquè no els compren les joguines que estrenen els amics; persones que per no tenir no tenen ni sostre; i altres que, somiant fins i tot un caixer automàtic càlid, filosofen sobre la seva dissort amb la fam.

Moltíssims exemples. Massa exemples. Tot un paisatge de desencís.

I què fem? Quins missatges de superació i esforç projecten els medis de comunicació? Gent que reclama la intervenció de l’estat perquè li regalin coses que el veí s’haurà guanyat amb esforç, protestes potser amb un objectiu però sense cap proposta de recanvi o millora, el somni de la joventut és esdevenir funcionari i es malparla dels empresaris fins a l’extenuació, estem en un país en què ésser emprenedor és ser el primer a donar un cop de peu a una porta per ocupar el pis d’algú altre...

Cert que hi ha grans exemples de bregadors que concentren tota l’energia en un punt fins a aconseguir la ignició de la flama del destí anhelat. Però semblen condemnats a esdevenir, més que mai, l’últim reducte d’uns valors en perill d’extinció.

Hem vist que hi ha moltes paraules que parlen de grans gestes que es poden bastir amb l’excusa de les dificultats. El plom es fixa als nostres canells i hem de nedar amb el doble de força per no enfonsar-nos.

Però l’èpica es queda als llibres d’autoajuda. Avui no sembla que ningú estigui disposat a fer gaire pels altres (com a molt un donatiu que bescanviï uns quants euros per una neteja de consciència parcial).

En realitat no esdevé cap altra oportunitat en aquesta crisi que la d’aprofitar el mal tràngol per cavar una mica més la fosa d’aquesta civilització.