Alta fidelitat

Hi ha un fenomen curiós que es repeteix darrerament sense aturador: els divorcis no paren d’augmentar. Les xifres han esdevingut realment preocupants.

Hi ha qui en culpa la crisi i tot aquest estat de crispació.

És ben factible que així sigui. Estem sotmesos a una pressió que condueix a què ens portem malament amb nosaltres mateixos. I ja ni us explico amb la resta de persones, per molt que ens les estimem.

També pot influir-hi l’estat econòmic minvat que tenim. És molt fred mirar-se una relació de parella com una societat, però tampoc no deixa d’ésser cert que els diners influeixen per tot i en tot. I quan manquen, les expectatives (totes, fins i tot la d’una vida compartida) defalleixen.

Per últim, tampoc podem descartar el rol d’un pensament del tipus: “si tot canvia, per què no ha de canviar aquest sentiment?”. I creure-s’ho o creure que ens ho creiem.

Què se n’ha fet d’aquelles parelles que col·leccionaven bodes? N’hi havia de bronze, de plata, d’or, de diamants i fins i tot de brillants. Però avui res.

Aviat qui passi de certs anys d’unió es veurà abocat a escriure un manual de supervivència. Talment com si l’amor o el compartir fossin un terreny inhòspit, salvatge, reservat només als més valents.

La fidelitat apareix com una matèria en clar retrocés, menystinguda i arcaica.

Però no a tot arreu, sinó només en el camp sentimental, pel que sembla...

I és que en altres tipus de contractes no dubtem a rubricar una signatura que ens vincularà a un compromís per un temps més o menys determinat.

Les empreses ens collen cada cop més amb lligams: contractes de permanència, nous serveis que ens imposen pactes a llarg termini, ...

Hi ha una clara contradicció: estem a l’era de l’“usar i tirar”, però cada jorn ens carreguem més de responsabilitats cap a tercers perquè ens proveeixin de serveis (malauradament, les responsabilitats avui sempre acostumen a ser de pagament o d’intercanvi, mai desinteressades).

Fins ara teníem contracte de mòbil per a trucades, avui hem d’afegir-hi internet (a casa, al mòbil o fins i tot a la tablet); ha aparegut la televisió de pagament, diaris a través de la xarxa, l’Spotify i tots els altres portals de serveis per Internet que ens exigeixen subscripció, etcètera, etcètera, etcètera.

Sumem a tot aquest arsenal d’artefactes tecnològics (dels quals havíem prescindit fins ara, però que han esdevingut totalment imprescindibles si pretenem estar a l’última) les despeses fixes “de tota la vida”: hipoteques, electricitat, terminis, assegurances, comunitats de veïns, manteniments de tot plegat, ...

Què tenim? Doncs quelcom que més que considerar-se un sortint monetari esdevé una rebaixa dels entrants mensuals, ja que és tan constant que gairebé podem menysprear la possibilitat que desaparegui algun dia.

Amb un sou de mil euros (abans es feien molts acudits dels mileuristes; però ara qui ho fos...) i unes factures constants de dos-cents, el nostre poder adquisitiu queda de vuit-cents euros. No ho podem oblidar.

Serem infidels als capricis sovint superflus de la vida moderna per poder-nos pagar una mica més de benestar, o el benestar en sí mateix és disposar del màxim de serveis a l’abast de la mà?

Depèn de nosaltres.