A ambdós costats del ring

Aquests dies el tema de moda és la reforma laboral practicada pel govern d’en Rajoy. A tot arreu se’n parla i han sorgit de sota les pedres experts en la temàtica per dir-hi la seva amb arguments més que irrefutables, tots i sempre definitius.

Tot i que en un país en el qual quan es fa la llei de seguida s’inventa la trampa, s’ha de tenir molta precaució en avaluar el resultat que pot tenir una variació d’aquesta magnitud...

Quan s’obren aquests grans debats d’estat, amb canvis importants que afecten a tanta gent d’una manera potencial, s’inicia un estat de convulsió. Com una digestió lenta, un bol alimentari fent-se pas esòfag avall a cops i empentes.

Els que mai fallen en aquest tipus d’ocasions són uns estereotips plenament fixats, que canvien de representant però es van tornant amb la finalitat que l’escenari públic no es quedi orfe del seu rol.

I aquest cop no ha estat diferent.

Per una banda hi ha, com no, els polítics i les seves interminables trifulgues.

Aquests, en comptes d’observar la llei o la proposta realitzada per avaluar-la, el primer que miren és qui l’ha proclamat o l’ha deixat anar.

Si l’emissor té el carnet del mateix color que el meu, no dubtaré a cantar-ne les excel·lències. Ara bé, tot canviarà si varia el to cromàtic de la bandera.

En parlaments, senats i tots aquests llocs que habiten els que haurien de guiar els nostres camins (normatius), les lletres són les rares espècies sense sentit ni veu que, per molt que omplin un full, el deixen sense contingut. L’únic abecedari és el fanatisme, el seguidisme i un partidisme mal entès que actua com una bena i allunya les cambres de representants del poble.

En segon lloc, apareix sempre (o bé es fa aparèixer) un enfrontament (per tant, amb gent condemnada a esdevenir contrincant) i aquells que l’amplifiquen.

En aquest cas de la reforma laboral, els adversaris (a part dels polítics d’abans, que no tenen remei) vénen sota la representació dels sindicats per una banda i de la patronal a l’altre cantó del ring.

El paper d’aquests dos sectors a Catalunya i a Espanya (desconec què passa a altres llocs) és ben paradoxal. Haurien d’ésser dos parts condemnades a entendre’s pel bé de tothom (uns aconsegueixen el benefici del lloc de treball i els altres, el de la mà d’obra), i en canvi resulta que només saben posar-se traves.

Potser això es deu al fet que habiten un àmbit molt polititzat i amb unes consignes ideològiques massa impregnades.

Aquesta tendència s’aprecia sobretot en el cas dels sindicats (potser perquè, en principi, tenen veu directa amb una major proporció de la població), que es dediquen a satanitzar els empresaris com a única proclama, amenaçar amb vagues generals només quan hi ha la dreta al poder (si vas massa descaradament contra els anomenats d’esquerres, per molt malament que aquests ho facin, corres el perill que et diguin que no ets progressista, suposo) i posar l’èmfasi en problemes que moltes vegades difereixen enormement dels reals dels comitès d’empresa que veritablement sí que donen la cara amb esforç i responsabilitat a peu de trinxera.

I en darrer terme (sempre en darrer), existim aquelles persones a qui la reforma laboral ens afectarà de debò, amb tota la seva transcendència, però als quals ningú pregunta què ens sembla.

L’única opció per expressar-nos que ens ofereixen els personatges d’abans és una casella prefixada perquè marquem la nostra opinió; però no d’una manera lliure i amb les nostres pròpies paraules, sinó coaccionada per un text tancat perquè abraci algun dels seus posicionaments radicals.

Hi ha moments que els canvis podrien ésser una bona notícia per a molts (quan has caigut al pou, qualsevol raig de llum que s’escoli serà una benedicció, encara que no duguis protecció solar), però entre tots ens els estan fent avorrir.

I nosaltres atònits al mig del ring, veient com tothom s’enfronta amb tothom. Tot i que ja som immunes a tanta disbauxa...