Segon terme

Tothom assumeix que és bo estar a la zona central de la imatge.

Si estàs a la vista, amb tothom observant-te o amb oportunitat de fer-ho, has obtingut l’opció perseguida per molts d’esdevenir protagonista.

Pel cantó contrari, el fet de tenir molta audiència provoca que cadascuna de les accions que realitzem (fins i tot els errors) s’amplifiquin, prenent una transcendència desconeguda fins aquell moment.

Per això hi ha qui prefereix no estar en un primer terme i, tot i tenir l’oportunitat d’avançar, treballa una mica més a l’ombra. Ja sigui mitjançant algú que dóna la cara per ell o perquè prefereix romandre voluntàriament sense un excés de responsabilitat (i potser menys benefici; però al capdavall això no ho és tot).

Ara bé (inexorablement havia d’arribar un “ara bé”; si tot fos blanc o negre els temes per als articles serien escassos), també hi ha els que s’aprofiten d’aquest segon terme.

Dilluns passat mirava la cerimònia d’entrega del premis Gaudí del cinema català. I com que la qualitat artística, emocional i de contingut de l’espectacle estava més sota zero que les temperatures, m’entretenia amb alguns detalls.

Per exemple, amb les cares de satisfacció dels senyors que militen en algun partit dels que anteriorment havien conformat el Tripartit, des de la segona fila de cadires, cada cop que el presentador de l’acte se’n reia dels membres de l’actual govern català que eren a la sala.

Va ésser una constant el contingut polític emès des del propi guió de l’acte. I no pas un contingut decent o amb criteri, sinó simplement basat en el menyspreu i el to burleta al qual van ésser sotmesos en Mas i el conseller Mascarell, com un vulgar acorralament.

En aquests actes ja estem acostumats que ragi una mica de pebre reivindicatiu. I alguns cops fins i tot pot encendre la metxa de l’atenció pública, sovint imprescindible, a través d’un canal que l’amplifica per inhabitual. Però si la mofa havia de ser de guió i en un acte destinat, entre d’altres, a guionistes, com a mínim podia tenir una mica més de nivell, sisplau!

Tornant al tema que ens ocupa, però, no tenien pèrdua, com deia, els rostres joiosos i còmplices dels polítics dels partits que han causat que el govern actual de la Generalitat hagi de prendre mesures tan dràstiques.

Amb això no pretenc defensar els mètodes d’en Mas i la seva colla. Qui segueix aquesta columna ja sabrà que avui per avui no me’n refio de cap polític ni els dono la meva confiança cega, siguin del color que siguin. Però tampoc no s’hi val fer llenya de l’arbre no caigut, sinó en aquest cas empès.

I, malauradament, és una actitud usual entre la nostra classe política que la transició entre la primera i la segona fila que dèiem abans es realitzi d’una manera trencadora. Tant, que quan els votants els obliguen a saltar de la poltrona alguns obliden qualsevol passat que dugui sobre les espatlles el rastre d’un mínim indici de culpa.

El deute que deixà el Tripartit fou bestial, però ara que s’han tret de sobre la responsabilitat (???) no dubten a riure i a fer escarni de la situació que han provocat.

Donar la cara costa. Hi ha qui prefereix mil cops més refugiar-se en l’anonimat de la multitud, d’allò corrent, abans que ésser centre dels focus. Però no per una finalitat lícita, sinó perquè la gernació al seu voltant li ocultarà la mà en la qual sosté la pedra. Impunement i covard.