Des de dalt, tot baixada

Hi ha de tot per a tots els gustos. És ben veritat que els absoluts són espècies ben estranyes i el que s’estila són els relatius.

Fa un temps que la moda és malparlar d’Europa, i ara vénen els croates i diuen que pretenen entrar a formar part de la Unió Europea.

És clar que les circumstàncies marquen d’una manera decisiva, infinitament més que els principis que es puguin tenir. I segurament la necessitat (més que no pas la vocació europea del país bàltic) ha portat a Croàcia a donar el sí en el referèndum d’aquest diumenge (i amb un justet 66%, provinent d’un encara més trist 47% de participació).

De totes maneres, ja era hora que algú fes una carícia a aquesta actual criticada Europa.

És evident que en el seu marc s’hi contraposen molts interessos, i que no tothom es veu en el mateix dret. Tanmateix, és de justícia reconèixer que Alemanya ha de poder cridar més que Grècia, per exemple, que prou sort ha fet de tot el líquid que ha fluït pel sèrum del Banc Central Europeu.

I s’ha aprofitat aquesta desigualtat per girar la cara a aquella bandera amb la sardana d’estrelletes que un dia ens havia fet tanta gràcia. Però mai es pot menysprear la virtut de la unió.

Segurament ens manca una dosi d’autocrítica. Abracem allò que ens convé (lògic) i deixem de banda les coses en què ens refugiàvem per interès quan han deixat de tenir una utilitat per a nosaltres (ja no tan lògic, però real).

Som com el vailet que va amb el company que mai s’havia mirat perquè a aquest els Reis li han portat el joc de videoconsola que l’enlluerna. Demà, si té sort de convèncer la mare perquè li compri i tenir-lo per a ell sol, tornarà a deixar de banda aquell a qui avui promet amistat eterna.

Igualment, Europa ens va bé quan ha de fer-nos un favor, ésser el germà gran que ens salvi del buscabregues alt i rodanxó de nom Deute que ens martiritza; però no tenim cap remordiment a l’hora d’emprar-lo com a escut darrere el qual ens amaguem quan plouen les pedres de la culpa.

Tot és transitori. I avui més que mai.

És cert que aquesta variabilitat pot venir afavorida per la convulsió regnant, en molts (massa) àmbits.

Quan ens amenacin d’enviar-nos a la tundra siberiana, el fred que puguem sentir passejant per Catalunya i del qual diàriament ens queixàvem semblarà una temperatura tropical, glòria celestial.

És una de les lliçons que es poden extreure del tràngol (com a mínim que siguem capaços d’aprendre de tot): res és amovible. Oblidem-nos de les imatges fixes, que no tornaran com a mínim en una temporada.

L’altre ensenyança destil·lable de la tempesta és que exposar-se als contrastos és una teràpia adequada per aprendre sobre la caducitat de tot plegat.

Actualment està de moda una tècnica de motivació i desenvolupament personal anomenat Firewalk, que consisteix, ni més ni menys, en caminar sobre brases. I per què fer una “bestiesa” semblant? Doncs perquè, com diuen gent experta, si es supera la por i s’aconsegueix un objectiu tan dràstic, què no seràs capaç d’aconseguir a la vida?

És això: quan ets dalt d’un cim gloriós i et sents afortunat, t’has de mantenir alerta per no relliscar cap avall; però quan ets al cim d’un tràngol, l’esperança és que tot el que ve fa pendent descendent i els mòbils tendeixen a l’equilibri ubicat a la vall.

Amb la mateixa rapidesa que canvien les modes o s’actualitza la tecnologia, muden els preceptes.

I la part negativa d’aquest fet es pot resumir mitjançant una frase d’en Groucho Marx: “aquest són els meus principis; si no li agraden, en tinc d’altres”.