Mal any pels trentes de desembre

El passat dijous dia 29 de desembre (de l’any passat, ja), els habitants de Samoa se’n van anar a dormir.

Més o menys normal, com cada dia. Alguns més cansats que altres, segurament; uns després d’haver treballat i uns altres després de no haver fet tant, potser. Uns a la primera alenada de fosca i els altres ben entrada la matinada. Com a qualsevol part del món, vaja.

Però aquella nit quelcom d’especial havia de passar: els samoans es despertaren en dissabte 31 de desembre.

Què va passar durant aquella lluna al Pacífic? Qui robà a aquella pobra gent un dia de les seves vides?

No, ni els maies ni cap de les seves profecies hi tenien res a veure. Tot és planificació.

Resulta que fa 119 anys Samoa va modificar el seu fus horari per adaptar-se als Estats Units i Europa, les potències sobre les quals basava el seu comerç.

Però ara les coses han canviat, i el nou repartiment de forces ha fet que els socis comercials més importants actualment siguin Austràlia i Nova Zelanda, seguits de la Xina i Singapur.

Per tots aquests casos, l’horari vigent era un greuge (ja que perdien dies vàlids per les relacions de negoci) que ara s’ha mirat de resoldre amb aquesta mesura. Per tant, Samoa passarà de tenir vint-i-una hores menys que Sidney a tenir-ne tres per sobre. Tot sigui per la prosperitat.

Per imitació, el petit arxipèlag veí de Tokelau, constituït per tres illes administrades per Nova Zelanda, ha decidit fer el mateix.

Definitivament, el 2011 ha estat un mal any pels trentes de desembre.

Aquest fet ens porta a dues reflexions.

La primera: el món gira. Tant en l’aspecte estrictament astronòmic (ens ho demostraren fa anys Foucault i el seu pèndol) com pel que fa a qualsevol de les activitats que el prenen com a recipient.

Res no és per sempre. Fins i tot allò que semblava immutable varia amb empenta. Països que fa unes dècades no comptaven, demà seran potència; i a la inversa.

Els nostres avantpassats anaven a fer les Amèriques des del ressort moral de provenir d’una “potència” que els assegurava, com a mínim, una superioritat monetària; i en canvi ara els arquitectes catalans (per posar un exemple) van a Brasil a fer feines de “negre” per professionals nadius.

La truita ha girat (i ara el rovell és un altre).

La segona reflexió: habitualment gastem els jorns com si res, però tot i així ha d’ésser complicat perdre vint-i-quatre hores pel camí com els ha passat als samoans.

Quin dia ens estimaríem més perdre nosaltres, si poguéssim triar? Aquell tant dràsticament lamentable que ens va capgirar amb la seva dosi de dramatisme o bé un d’aquells en què la inèrcia de la rutina ens du i malvivim de pressa, sense acció ni emoció?

En un primer moment la resposta sembla òbvia. A qui no li agradaria esborrar la jornada en què ens vam enfrontar a un problema greu, a la fosca faç de la mort, a alguna de les nostres limitacions o a una decepció consentida per algú que apreciem?

Malauradament, el temps és una cinta contínua en què els esdeveniments estan connectats.

L’ara, tot i intentar seguir el ritme, rellisca i esdevé permanentment passat; just a temps per passar el relleu a un futur que encara no sap que correrà la mateixa sort.

Per molt que ens saltéssim un tràngol, les seves conseqüències ens estarien esperant el dia següent. Hi ha coses inevitables.

Per això val la pena que centrem tots els nostres esforços en batallar per allò que sí que depèn de nosaltres.

Quins dies hauríem d’esborrar de la nostra vida? Sens dubte, aquells que no deixen cap mena d’empremta en nosaltres ni en el nostre bagatge emocional.