A la deriva

Un vaixell s’ha enfonsat. Tot just quan es celebrava l’aniversari de la desgràcia del Titànic, un nou buc s’ha perdut entre les aigües. Ens ho han repetit a bastament des de totes les plataformes possibles.

Fins i tot s’ha començat a posar en dubte la seguretat d’aquest medi de transport. I això que avui en dia els vaixells, més que usar-se per anar d’un port a l’altre, es fan servir per donar tombs hiperbòlics, gràcies a l’apogeu dels creuers.

Però bé, hi ha qui ha decidit que l’episodi s’ha d’extrapolar. I que la decrepitud d’un capità que volia anar aparcar el vehicle en una zona blava de secà o el sofriment que un dia vam veure en la cara del pobre d’en DiCaprio bé valen llençar a la foguera aquest invent del diable. Ara resulta que navegar en un transatlàntic és un esport de risc i que se n’hauria d’eliminar la mena.

És aquí quan apareix la discussió sobre quan val la pena decidir que cal fer norma a partir d’una excepció. A partir de quan s’ho mereix? Després de quantes repeticions? O bé amb un sol cop n’hi ha prou si aquesta és molt intensa?

Sovint surten missatges apocalíptics patrocinats per exaltats, agitadors o viscerals. Gent que posa en portada debats que no mereixerien consideració. Transformen el gris en el negre més radical. Amb un episodi aïllat n’hi ha més que suficient per proclamar la generalització que s’empassi el bon nom anterior.

Això no obstant, darrerament alguns esdeveniments estan donant la raó a aquestes persones, i les coses prenen el corriol més rebuscat imaginable.

Vivim un sensacionalisme que mira de vendre. Vendre el que sigui: revistes, anuncis, audiència o fama. El problema ve quan les pitjors prediccions d’aquests exagerats es compleixen. I l’excentricitat esdevé quelcom usual.

No tinc cap mena de dubte que aquesta crisi que ens assetja no és senzillament econòmica. Hi ha molts altres valors en joc, i malauradament sembla que les nostres cartes són les perdedores.

Les coses vénen mal donades, i en aquest context sembla que és fàcil engegar-ho tot a rodar (el típic pensament derrotista). Però pot ésser extremadament perillós entrar en una espiral de decadència semblant (i participar-hi, que potser per evitar l’entrada ja és massa tard). Imaginin-se que tothom fes el mateix!

No tot el dolent ha d’esdevenir el pitjor.

Ja sabem que un accident d’avió o de Titànic queden molt aparatosos. Al capdavall, però, “només” tenen la transcendència de les morts o dels ferits. Com qualsevol accident de trànsit, per exemple; la diferència és que les xifres pugen més ràpidament.

No per això, però, deixarem d’emprar aquests medis de transport. Sobretot tenint en compte que els fets només surten a les notícies segons les xifres o la localització on es produeixin.

Nogensmenys, aquesta setmana bona part de l’opinió pública ha pogut omplir centenars de caràcters, píxels o segons d’àudio malparlant del capità que complí penosament la seva missió.

És una bona tàctica. Si a partir d’ara tots plegats ens dediquem a criticar a la cara el forner que fa el pa salat, el lampista que s’empesca mil excuses perquè la factura no quadri amb el pressupost, a sí mateix o al mirall quan siguem impuntuals, el metge que ens parla com si fóssim el destorb que li retarda l’esmorzar, el pallasso que no fa riure, aquell que creiem pallasso tot i que no cobra com a tal, l’executiu que no compleix els terminis, el banquer escanyapobres...

És a dir, a tots aquells que no duen la seva tasca a bon port. Que de vaixells a la deriva n’hi deu haver un mar sencer.