Autoregulació

Aquesta setmana, igual que l’anterior, m’agradaria parlar d’una dualitat. I és que algunes vegades, encara que el tema sigui ben diferent, el fons de dos temes fa que s’acostin perillosament i que hi puguem establir inexorablement un paral·lelisme entre ells.

Per començar, l’altre dia escoltava a través d’Internet l’speaking d’un senyor que s’anomena Ric Elias.
Aquest nord-americà, cofundador i màxim executiu d’una empresa de màrqueting d’èxit, era viatger del vol 1549 d’US Airways que el gener de l’any 2009 efectuà un aterratge d’emergència al mig del riu Hudson, a l’alçada de Nova York.
Doncs bé, en aquesta xerrada Mr. Elias pretén compartir amb els oients tres coses que ell va aprendre durant els pocs minuts que durà l’operació que amenaçava d’anul•lar-li la vida.

El primer pensament fou que tot pot canviar en un únic instant, i que no hi ha temps per perdre ni per posposar projectes o experiències. Ell resumeix el punt de vista que assolí sobre això dient que, a partir d’ara, vol convertir-se en un “col•leccionista de vins dolents”: si hi ha l’ampolla i la persona, per què no encetar en aquell mateix instant l’experiència del tast?
En segon lloc, meditava sobre el temps que havia malgastat fent coses sense transcendència amb gent que sí que l’importaven de debò. I arribà a la conclusió que calia minvar l’excés d’ego i les males energies per veure l’existència d’una manera més complerta, més sana.
I, per finalitzar, en aquell moment que va percebre que la mort era una probabilitat ben factible, Ric Elias se n’adonà de la preuada riquesa de la vida. És el joc dels contraris: res com la visió d’una completa negror per valorar el blanc. I també es consciencià que, per moltes coses que tinguem al cap, una o un parell són les que concentren la missió real del nostre camí (en el seu cas, veure créixer i exercir de pare de la seva filla), únicament. Per tant, per moltes accions que ens interessin, cal focalitzar un interès “real” en aquesta o aquest parell de coses.

M’agradaria enllaçar això amb la campanya electoral d’aquests dies.
Res de nou sota el sol: els nostres polítics s’han encaparrat un cop més a embrancar-se en debats estèrils i a avantposar els seus interessos o els del partit als de la ciutadania durant l’acció propagandística que han realitzat (fet que no atorga gaire bones expectatives a l’acció de govern que realitzaran si en tenen oportunitat).
En l’exemple concret del debat entre candidats vallencs que es va realitzar el dia 11 de maig al Centre Cultural Municipal, els projectes van brillar per la seva absència. La major part del contingut es dedicà a atacar l’altre o a defensar-se, deixant els votants potencials en un rol d’espectadors de les grandiloqüents coses dels polítics; de nou en un exasperant i absolut segon pla. Quan aprendran que a l’inrevés el profit comú es veuria més recompensat?

El quid de la qüestió és adonar-se d’allò que realment importa.
En Ric Elias feia prevaldre aquelles coses a les quals la vida ens porta respecte allò que ell realment desitjava. Popularitat, promeses d’èxit, béns materials o estàndards socials prefixats giraven l’eix del seu món abans que la visió sobrecollidora del sol existencial sobre la fulla de la daga de la Negra Dama el fes recapacitar.
Anàlogament, els polítics avantposen sovint allò que els farà guanyar (o el que farà perdre als altres) als projectes reals que haurien de fer avançar una comunitat durant els propers quatre anys.

Tot plegat seria tan senzill (o tan senzillament complicat) com esquinçar les modes i atrevir-se a complir únicament els dictats d’una consciència que ens fa ésser de forma natural bones persones, però a la qual algunes vegades ens girem d’esquena.
Si som totalment purs potser serem de tant en tant vistos com estranys, desconcertants. Però, a la llarga, si engreixéssim els mecanismes de l’autoregulació, cada cop el pensament aniria més fi i el planeta esdevindria, al capdavall, segurament menys inhòspit.