El com d'un perquè justificat

Fa ben poc, un improvisat filòsof portuguès es preguntava des de la seva àgora de flaixos i càmeres: per què?
I pocs dies després, l’altaveu mediàtic ens ha fet arribar el ressò de noves preguntes, de més quimeres. Però aquest cop no han estat pronunciades per una única persona en una sala de premsa d’un camp de futbol, sinó per una multitud en places i carrers; de la mateixa manera que segurament aquests últims són interrogants infinitament més transcendentals.

La passada setmana els “indignats” van prendre l’espai públic per demostrar el seu desencís amb la situació actual i reivindicar unes reformes urgents que, a hores d’ara, semblen prou utòpiques.
Polítics, grans empresaris i banquers són els principals assenyalats pel dit acusatori dels acampats. Però segurament no deuen ésser els únics culpables de tot el que passa.
El que sí està clar és que tenim un sistema malalt. Amb un pronòstic tan compromès que amenaça d’esdevenir un diagnòstic terminal, un coma sense cap mena d’energia per aferrar-se a una hipotètica solució que pogués travessar en un futur proper.
I, evidentment, polítics, grans empresaris i banquers són eixos molt visibles d’aquest mecanisme rovellat, però perquè res no grinyoli cal que fins i tot la peça més petita estigui en unes condicions que actualment no es poden garantir.
Probablement hi ha més culpables del que sembla.

Els congregats a la Plaça de Catalunya de Barcelona i a moltes altres localitzacions catalanes, de l’estat espanyol i d’arreu del món tenen múltiples motius per argumentar l’acció dràstica que han pres. Nombroses justificacions responen els per què s’han decidit a mobilitzar-se i per què ara era el moment.
Tanmateix, és possible que manqui un com es pensa solucionar tot aquest garbuix. Falta descriure específicament els catalitzadors que possibilitarien la transició, des de l’alteració de l’avui fins a la revalorització de tot plegat (i és que aquesta crisi no és únicament econòmica).

És cert que durant les acampades s’han organitzat assemblees, tant generals com sobre temes puntuals, per debatre possibles sortides i mesures que podrien esdevenir solució. I això s’haurà pensat amb la intenció de trobar obertures d’emergència, pedaços provisionals per sortir del pas; però també permetrà, de ben segur, una reflexió profunda que viatjarà més enllà i pot ajudar a no tornar a repetir en un futur els mateixos errors del passat.
Ara bé, perquè aquestes mesures fetes de mots, projectes, ètica o anhels es concretin hauran de topar-se, inevitablement, amb la pura i dura realitat.

Pot ser que de la deu de la indignació col·lectiva n’hagin rajat idees excel·lents, molt vàlides. Però en aquest cas algú haurà de fer de transmissor entre el pensament i la implantació efectiva d’aquest en forma de llei, norma o similar.
Per tant, estem parlant de nou d’un mecanisme polític. I encara que el gestionessin polítics diferents dels que tenim ara, qui ens assegura que tard o d’hora no adquiriran els mateixos (o pitjors) vicis?

La democràcia és, fins que no ens empesquem quelcom que ningú ha trobat encara, el millor sistema de govern possible per a nosaltres. I, com qualsevol altra cosa, ja sigui física o bé immaterial, amb el temps corre el risc d’espatllar-se.
Per tant, la solució d’avui pot ser tan fàcil com trobar un grapat de bons mecànics de democràcies. O esdevenir-ho nosaltres mateixos.

Llàstima que, a vegades, les coses més senzilles són les més complicades de dur a terme.
I és que inconscientment associem els pretensiosos canvis radicals a algú que ens durà a casa el nou aparell, l’instal·larà i s’endurà el vell. Així de còmode (encara que car).
Mentre que, quan del que es tracta és de reparar quelcom ja existent, això pot implicar un tractament continu, una medicació pautada, un compromís perllongat... I això és més barat però implica un esforç i la no-immediatesa.

Tanmateix, no podem perdre de vista que l’objectiu final no és canviar per canviar, sinó solucionar allò que falla.
I ja hem fet un primer pas, que era amplificar els símptomes per qui encara no els hagués detectat. Però ens continua faltant la part difícil: manquen els coms, reals i efectius, que puguin esdevenir remei.