Màscares

La vessant social dels humans ens aporta indubtablement moltes coses positives. I, més que això, és una de les característiques que ens diferencia de la resta d’animals i ens atorga bona part de l’adjectiu aquest a vegades tan pretensiós de racionals.
No solament treballem per al conjunt que som o representem amb ànims d’obtenir-ne recompensa (protecció, infraestructura, la compartició de recursos per abaratir costos, etc.), sinó que, quan estem de bones, algú fins i tot gasta recursos sense ànims d’obtenir-ne altre premi que no sigui el plaer d’haver fet el que la consciència li dictava que havia d’ésser realitzat.
Però a vegades aquesta part social ens fa cometre autèntics disbarats; fins i tot allunyar-nos de la persona que som i representar papers que no ens escauen gaire. Fer coses de cara a la galeria.

Aquests dies mateix m’ha semblat trobar a l’actualitat dos exemples d’aquesta careta sobreposada...

Punt número ú: La setmana passada el govern espanyol aprovà un reial decret que té per objectiu fomentar la compra de vehicles elèctrics. Mitjançant aquest text, tot aquell que compri un d’aquests vehicles veurà directament subvencionat un vint-i-cinc per cent del seu preu total.
I és que tot i que sembla que les subvencions mai hagin d’ésser negatives (ningú regala res, diem sovint), algunes vegades no tot està tan clar.
Per un cantó ens parlen que les retallades són necessàries i que en un moment tan complicat com aquest els ciutadans ens hem d’estrènyer el cinturó, però per l’altre s’enceten noves despeses. I el que és més greu, la seva utilitat sembla poca o potser nul·la.
Comprar-se avui en dia un cotxe de mida petita, amb un acabat bàsic, que té una autonomia d’un màxim de cent cinquanta quilòmetres i que supera com a mínim els trenta mil euros no sembla pas una actitud d’activisme ecològic, ni tan sols una acció de responsabilitat, sinó un simple caprici. I que haguem de veure com un govern que deu diners als catalans pagui aquests utensilis que d’aquí a un parell d’anys hauran quedat probablement totalment desfasats o valdran una quarta part del que costen avui, doncs no sé, no fa gaire gràcia (per dir-ho d’una manera fina).
Ara, així aconsegueixen posar-se la disfressa de verds, d’ambientalment responsables. O del que toqui segons l’ocasió (dient això em ve al cap la sucosa subvenció del govern català a una “Feria de Abril” que res té a veure amb Catalunya; però això és un altre tema)...
Una màscara.

Punt número dos: També aquests dies s’inicia la campanya electoral per a les properes municipals. I en aquests esdeveniments (sobretot en els poble més petits, en què tothom coneix tothom), quan els diversos candidats han de vendre promeses de canvi la cosa a vegades grinyola. Gent que intenta ser allò que tothom sap que no són o, com a mínim, semblar-ho i que els altres girin el cap per uns dies i facin veure que s’ho creuen. O, si més no, simplement realçar-se les virtuts perquè sobresurtin.
Un altre ball de màscares, de nou.

Tant de bo que l’única careta que ens autoritzéssim a portar fos una repetició de la nostra pròpia cara.
Potser així, si ens la poguéssim treure i mirar-nos als ulls sense un mirall al mig que faci de broker d’emocions, arribaríem a reconèixer les vertaderes fesomies, les veritables emocions; i restar a gust amb allò que hem decidit ésser.
Amb totes les conseqüències. I que mai més ens calgués fingir.