Catarsi col·lectiva

Fa un temps que l’actualitat ens està acostumant a les aglomeracions de persones, per motius més o menys alegres, menys o més reivindicatius...
En tenim un grapat d’exemples: els “indignats” de la Puerta del Sol madrilenya, la Plaça Catalunya, la Plaça del Pati o tantes altres localitzacions; l’afligit comiat vallenc a Xavi Tondo; les celebracions del Barça; manifestacions per moltes i variades reivindicacions...

Els motius són molt diferents i les tonalitats dels actes van des del blau més cel al negre més fosc, però de tots ells se’n pot destil·lar el màxim comú denominador d’una mateixa essència.
I és que, com si la situació actual, tensa i contínuament canviant, ens sobrepassés, ens refugiem en el conjunt per refer-nos. L’estat unit sembla ésser la solució. Recollir-nos per no sentir-nos tan sols; aplegar-nos per no apreciar tan latent la separació que en tants aspectes es fa ben patent.
En moltes ocasions els interrogants esdevenen una afirmació alta i clara quan passen pel sedàs de la catarsi col·lectiva. Com en l’anunci de cervesa en el qual un seguit de personatges descriuen les virtuts de la nostra terra per fer-nos sentir millor, notar que algú més pensa o recorre el camí del mateix sentiment que nosaltres sembla que ens autoritza encara més a aixecar la barrera a tota aquella intensitat.

És clar que això serà positiu per una banda però negatiu per algun altre cantó.

No serà bo del tot pel fet que pot provocar certa contaminació. Aquest és un efecte que s’aprecia principalment quan s’efectuen queixes: “si el veí s’exclama, més val que cridi jo també per si ell aconsegueix quelcom”.
A més, els anhels col·lectius moltes vegades eclipsen les pròpies inquietuds; i evitem certs plantejaments perquè no són majoritaris i temem esdevenir estranys, o bé perdem el costum de lluitar nosaltres sols i quedem a mig trajecte.

En definitiva, però, la comunió amb els demés per enfrontar-nos a un objectiu comú tindrà més pros que contres. Bàsicament, per sentir-nos partícips d’un projecte que compti amb nosaltres. Que la societat actual és molt individualista, sempre provocant la rivalitat i la comparació, i mai està de més que, per una vegada (i tant de bo servís de precedent), pensem en plural.
Si aprenem a emprar amb responsabilitat aquesta poderosa eina de la col·lectivització, podríem obtenir una mesura addicional de força per a reivindicacions i necessitats en majúscula.

El nostre món proporciona una enorme immediatesa a les coses que passen i a les relacions. Medis de comunicació i xarxes socials fan que un event transcendeixi molt més enllà de l’àmbit geogràfic en què s’ha produït. I deu minuts després que una cosa hagi abandonat el seu present, la seva existència es pot conèixer a l’altra banda del planeta. A més, la línia entre l’àmbit privat i el de la societat és finíssima.
Tot això és una arma massa potent com per a desaprofitar-la.

Tant de bo que sapiguem posar en comú allò que toca per amplificar-ho i ubicar-ho al mig de la rotllana que pugui originar una productiva pluja d’idees. I que això serveixi per més que per a visualitzar problemes; també per a reivindicar mesures concretes, realistes i efectives.