Lírica, èpica i drama

Tot just acabem de passar la diada de Sant Jordi, un any més, i de nou els llibres s’hauran fet avinents per a molta gent com aquell bon amic que sempre estarà al nostre costat.
I és que en les pàgines escrites hi trobem totes aquelles històries que, molt a pesar de la nostra imaginació obstinada a enlairar-se contínuament, segurament mai esdevindran, no es faran reals.
Però també hi tindran lloc accions transcrites per la vida mateixa, com una prolongació més sobre caràcters impresos de carrers i places on habiten gent que no som nosaltres però que, això no obstant, tenen les nostres mateixes sensacions, emocions, temors o anhels.

A través de les existències amb llum pròpia que s’hauran emancipat de la ploma d’escriptores i escriptors passarem per lírica, èpica i drama. Exactament igual que les fases per les quals transitem molts dies des que ens llevem fins que retornem de nou al jaç.

Per començar, quotidianament ens topem, com qui no vol la cosa, amb la majoria de subgèneres narratius: Som protagonistes d’una novel·la més o menys apassionant; ens expliquen contes en què hem d’esbrinar on queden les princeses bones i els llops; la crítica ha d’ésser constant i és imprescindible tant per a les pròpies accions com per a la dels altres, mentre que últimament l’apologia sembla reservada a alguna decisió puntual o a aquells fanàtics que giren el cap davant de certes barbàries; l’epístola és una forma de comunicació tan bonica com oblidada a favor de paraules escurçades; els pamflets s’empren avui tant per a les causes de reivindicació i crítica originals com disfressades en continguts pretesament neutrals que solament volen posar pebre; els libels es barregen amb la premsa seriosa o amb cercles personals farcits de ressentiment; o la paròdia és aquella manera simpàtica que hem trobat per tractar temes que ens fan vertadera basarda.
I entre tots teixeixen un quadre de costums. Els nostres costums.

Si abandonem la narrativa i pugem als escenaris, els subgèneres teatrals també estaran àmpliament representats en el dia a dia: sortint al carrer entrem en un sainet de personatges populars que per fer transcendir més els seus actes sovint els disfressen de melodrama o de mascarada. En algunes etapes vitals ens trobem representant un vodevil amb massa portes i nombroses (i sovint desiguals) entrades i sortides. I encara algú tindrà la barra de dir-nos que tot plegat és una farsa i que res és el que sembla!

A molts, però, el que realment ens interessa és la poesia, ja que suposa en certa manera el destil·lat últim d’esdeveniments i interioritats, el fruit macerat per la realitat i ofert com a conjugació d’una bellesa que a vegades cou.
Es plasmaran les odes per aquella persona que ens té el cor robat o la causa en què creurem fermament; l’elegia sobrevindrà quan la fosca dama faci inevitable presència; l’ègloga és la conversa, sovint reflexiva, en què mirem de trobar normes universals per domesticar allò tan indomesticable que és l’amor; l’epopeia serà emprada abundantment per parlar de partits de futbol o succedanis; la sàtira serà refugi per dir veritats des de darrere d’una cuirassa; o una cançó esdevindrà la democratització d’aquesta gran desconeguda que és l’expressió poètica.

Addicionalment, aquesta relació entre el món real i el literari s’ha amplificat gràcies a les noves tecnologies.
És cert, com diran alguns, que els nous invents han fet molt de mal als llibres i al seu consum, pel fet que algunes d’aquestes eines han substituït en els espais d’oci els moments en què ens submergíem en Castelles de molins i gegants o en viatges submarins de vint mil llegües.
D’altra banda, però, avui qualsevol pot ésser escriptor i trobar els receptors que llegeixin les seves creacions. Les xarxes socials i els blogs, per exemple, així ho permeten. I encara que el llenguatge emprat en moltes ocasions suposa un canvi dràstic respecte a l’estil a què estàvem avesats fins ara, aquesta opció d’obertura cap al poble ja ha de suposar per sí sola una bona nova.

És per motius com els anteriors i molts més que hem de cuidar aquest patrimoni cultural més enllà de Sant Jordi.
Amb una bona lectura davant dels ulls trobarem experiències; receptes per quan ens apareguin a les mans aquells ingredients determinats amb els quals potser un dia no havíem sabut què cuinar.

Res que no puguem anomenar

En el molt recomanable últim disc del grup barceloní Manel (titulat 10 milles per veure una bona armadura) hi ha un fragment d’una cançó que diu: “Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal que es prohibeixi a la gent anar pel món buscant res que no pugui anomenar”.

M’ha semblat una frase oportuna, donada la situació actual de tot plegat.
I és que penso que un dels principals mals que té avui el nostre món és una manca total d’objectius. Sovint fem les coses per inèrcia o perquè ho marquen els cànons de la societat, de les modes o de vés a saber qui. Però sense pensar exactament en una raó ni parar-nos a analitzar l’impuls que ens farà abocar-nos a afirmar que requerim inexorablement allò.

Necessitem.
Necessitem perquè ens sentim necessitats. Això no obstant, moltes vegades no sabem exactament què és el que cerquem.

Ens hem convertit en una comunitat teledirigida per la publicitat, les marques i alguns convencionalismes. I hi convivim sense immutar-nos, com si no tinguéssim alternativa, enduts per l’espiral que uns certs interessos han arremolinat al nostre voltant.
Ja des de ben petits ens fan conscients que per aconseguir popularitat hem de dur el calçat esportiu amb uns logos determinats; i creixem amb la lliçó apresa que la reputació passa per dur una estrella sobre el capó del cotxe, que pertànyer a un elitista club de golf equivaldrà a l’èxit o que pregonant les virtuts de la tendència més radicalment innovadora serà quan demostrarem el grau de cultura que hem assolit, per exemple.

I no s’hi val a dir que perseguim allò tan complicat (o tan car) perquè “el veí ho té i nosaltres ens ho mereixem tant o més”; o perquè “avui en dia no s’és ningú si no se’n té un”; o perquè “és el que toca a gent de la nostra posició i la nostra edat”...
Abans d’emprendre un sobreesforç per quelcom, ja sigui material o immaterial, hem de tenir clar que ho volem realment; això primer de tot!
Naturalment que ens podrem permetre algun caprici, alguna cosa innecessària però que ens plau. Però sempre que l’anhel sigui personal, no pas imposat externament o conduït per un efecte osmòtic que pretengui omplir l’interior d’allò que a fora està en grans concentracions.
Manca molta planificació. I això es nota en les compres o en els costums de l’oci, però també en afers tan transcendentals com la política, el medi ambient o l’educació.

En àmbits empresarials, l’acrònim SMART defineix aquelles condicions que ha de tenir un objectiu per considerar-se oportú: ha d’ésser Específic (S), Mesurable (M), Assolible (A), Rellevant (R) i Temporal (T).
És a dir, la seva concreció ens ha de servir per a una finalitat concreta i aportar-nos un canvi efectiu, cal que puguem avaluar mitjançant xifres objectives si s’ha aconseguit o no, ha d’ésser realista i s’ha de poder posar data a la seva realització (“el proper mes ho tindré acabat” o “el dia 5 hauré assolit el 60% de la meta”).

Doncs ja és hora que retornem a uns principis avui presumptament extraviats. Que pretenguem triar la direcció per la qual avancem en correspondència a l’adreça fins la qual ens vulguem desplaçar, no pas segons la facilitat amb què puguem fer el camí (ja se sap que els carrers més concorreguts són normalment els que estan millor asfaltats i, per tant, és més fàcil transitar-hi; però, en aquest cas, la densitat de pas trairia els nostres principis).
Hem d’ésser més exigents amb els nostres objectius.

De tant en tant, abans de sortir a la guerra de soroll i competència que se’ns presenta cada cop que posem els peus al carrer, seria útil que féssim una llista de coses, moments, preparatius o utensilis que hem de concretar durant aquella data per al nostre ritme vital.
I saber justificar-nos davant de nosaltres mateixos per cadascuna de les necessitats; i potser també saber eliminar tot allò superflu que tan sols esdevindrà nosa.

Estrènyer el cinturó

Pugem a l’avió, per fi. Ben exhaustos després de ser obligats a creuar vint passadissos de l’aeroport, a passar per escàners, a ser escorcollats i a què ens hagin pres totes les mides possibles del nostre equipatge, pugem a l’avió. Per fi.
Un cop ens haurem situat de la millor manera possible en aquells seients de classe turista destinats a deixar-nos els genolls aplanats i que ens faran fer torns amb els veïns de viatge (en cas de tenir-hi bona química) per ocupar els reposacolzes, l’espectacle de mímica i d’hospitalitat forçada dels i les auxiliars de vol pot començar.
Quan les indicacions preventives hagin acabat, i ja amb la remor del motor de l’aeronau de fons, serà quan se’ns demanarà inexorablement que ens cordem els cinturons de seguretat.

Un cop aquesta petició hagi estat pronunciada, poden succeir dues coses: la primera opció és que no passi absolutament res i els viatgers acatin en silenci unir els dos extrems de la protecció (l’estadística mana que sigui l’opció preferent, ja que fins ara ha estat per golejada la més triada pels usuaris).
La segona alternativa, però, seria que els clients esclatessin d’ira, llançant improperis contra la pobre flota de l’avió, i es neguessin a cordar-se aquell empipador artefacte al voltant de la cintura. “Que se’l cordin els de primera classe, que ja estem farts que sempre ens l’haguem de cordar els mateixos! I, de pas, que se l’estrenyin ben fort, per variar!”, potser dirien.

Evidentment, aquesta història és una exageració, una fantasia. Però també sembla fora del sentit comú que en uns temps de penúria per a molta gent com els actuals es donin notícies com la que ens arriba del Parlament Europeu.
Allà, la setmana passada, les persones que democràticament foren escollides per representar els europeus des de la seu comunitària van rebutjar una moció mitjançant la qual s’instava a bescanviar en els trajectes inferiors a quatre hores la classe business que utilitzen quotidianament per una indigna classe turista.
I aquesta era només una de les mesures d’estalvi que es van proposar. Havent comentat l’exemple de dalt, però, no cal ni dir que tampoc cap de les altres disposicions (entre les quals es sol·licitava congelar l’any vinent els sous i les dietes dels eurodiputats) va ésser aprovada. Faltaria més.
Ni la pressió popular que s’elevà de l’efervescència de la consternació féu que hi hagués una marxa enrere fiable, més enllà d’alguna excusa de mal pagador que els grups polítics s’han encarregat ràpidament d’escampar.

No cauré en la simplificació de moda de dir que la culpa de la crisi econòmica que assota molts països (uns més que altres) és únicament d’uns pocs centres de poder (banquers, empresaris i polítics, majoritàriament). Fa uns anys molta gent va fer bestieses, estirant més el braç que la màniga, i ara en paguem tots les conseqüències.
És cert que els bancs probablement s’han aprofitat de la vulnerabilitat del sistema (aquella mà fluixa d’abans per repartir crèdits a tort i a dret s’ha convertit ara en una maça de ferro), que algunes empreses no dubten a l’hora de deslocalitzar o de tancar plantes no rendibles i que la política no ha sabut gestionar l’afer i ha quedat entre dos mars amb aires de passerell. Res d’això es pot negar.
En realitat, però, tota la societat en general acceptà el preu inflat dels pisos, lluir tot-terrenys de gamma alta per anar al súper o abandonar la planificació de la formació o la innovació pel premi immediat de participar en aquell creixement incontrolat.

Ara bé, pel que fa als polítics sí se’ls pot retreure amb contundència un fet: aquests mals moments no han contribuït a altra cosa que a allunyar encara més les cambres de representants del poble.
S’ha comprovat que els seus interessos difereixen de molt respecte els de la gent del carrer. Uns pensen en la baralla, la confrontació, la rivalitat, la preparació del ring per als següents comicis... Els altres, només resem sobreviure, esperem el plus del que ens havien venut com a estat del benestar i, de tant en tant, en nits d’ulls desperts fins i tot anhelem que es realitzi un d’aquells projectes que hem gosat plasmar sobre somni...
Vivim en dimensions paral·leles separades per una capa impermeable a algunes realitats.

Havíem sentit alguna vegada, en algun lloc, que l’únic que tenien en ment els polítics era no perdre la poltrona.
Però ara veiem que no únicament els interessa això. També volen que la seva sigui la poltrona més còmode. I no s’hi val que sigui de classe turista.

Els escollits

A la central nuclear en problemes de Fukushima hi continuen operant a hores d’ara encara un bon nombre de treballadors, que han de vetllar per mirar de reconduir el drama. Totes aquestes persones romanen tancades a l’interior d’unes instal·lacions que custodien, alhora que a ells, un perill radioactiu evident. La justificació és que la mà d’obra i la supervisió humana són imprescindibles, i que uns quants escollits han de quedar-se al peu del canó per a tan alta responsabilitat. Encara que no se sap ben bé si els assalariats que avui estan entre urani i partícules malicioses sobrevolant l’ambient accepten massa de bon grat el rol que els ha estat atorgat. Sobre això les hipòtesis difereixen bastant: segons l’ONG Citizens’ Nuclear Information Center, la majoria són operaris joves i sense gaire preparació que veuen l’oportunitat de fer uns bons calerons; i segons altres versions, els que queden són treballadors experimentats recompensats amb un sou extraordinari (al voltant, diuen, d’entre dos mil i quatre mil euros diaris). Sigui com sigui, darrere de l’assumpte hi ha el rerefons ètic sobre si es pot sacrificar la salut humana per una causa, per molt important que aquesta hagi esdevingut. I, si es pot, qui s’hi ha de dedicar? És evident que tenint uns treballadors a l’interior de l’àrea de Fukushima qualsevol incertesa associada al perill estarà superada de molt. Tot allò que és permissible es veurà avançat per la dreta de forma temerària. El risc és un factor proporcional a la probabilitat que la incidència nociva es doni multiplicada per les conseqüències que tindria per a l’individu en cas que aquesta es fes tangible. I per a la realitat del Japó, ambdós termes són excessivament alts com per permetre que aquestes siguin condicions laborals per a ningú. L’explicació que es dóna des de l’empresa Tepco, l’operadora elèctrica encarregada de la central, i des del mateix govern nipó és que algú ha de romandre a la zona marcada en vermell per mirar d’evitar que la problemàtica no vagi encara a més i s’exageri el descontrol dels reactors i de les temperatures, les pressions i les fuites emergents. Però qui està capacitat d’enviar algú a rebre un bany de radiació i unes conseqüències físiques a curt i a llarg termini indeterminades però probablement terribles, per molt ben pagat que estigui? Tanmateix, això no és un problema que s’hagi inventat en el context d’aquest darrer i salvatge terratrèmol-tsunami. En molts àmbits i situacions hi ha d’ésser present el paper obscur d’aquells apagafocs que han de sacrificar-se pel bé de la família, d’una comunitat o d’una empresa. Fa molt (en qualsevol punt del recorregut de la història, suposo) que existeixen els personatges que arrisquen salut, prestigi o vida personal perquè un objectiu esdevingui la dada fiable que podrà ser estampada en l’informe final de comptes. Però generalment aquests individus no són els que es queden el protagonisme. Aquest els passarà de llarg per anar a parar als que donaran la cara per emportar-se les medalles o afirmar que el fracàs es deu a factors aliens totalment incontrolables i en absolut imputables a la seva persona. Aquest món premia les operacions de màrqueting o aquells que saben vendre la seva actuació (no pas aquells que de debò actuen). La responsabilitat es fonamenta en uns valors gasosos que caduquen amb la inclusió d’un mínim pretext. Per alguns, una simple finta serveix per escapar amb tots els honors del compromís que s’havia adquirit. Res com la cuirassa del poder o de les influències per esdevenir l’escollit que tan poc tindrà a veure amb l’altre tipus d’escollits, aquell que representen els ja anomenats herois de Fukushima.

Metalls pesants

Les quantitats són veritablement molt importants, gairebé tant com la qualitat; per molt que es digui. Per exemple, repartits pel nostre planeta blau tenim un bon nombre de metalls pesants, però els trobem agrupats en mesures ínfimes, en allò que s’anomena concentracions traça, expressables en ppm (parts per milió). És a dir, són components que en la gran mescla del medi terraqüi queden en proporcions molt petites. Coure, plom, mercuri o cadmi són elements completament innocus tal i com es troben en estat natural, però poden arribar a ésser mortals en concentracions altes o mitjançant un contacte continu amb ells. El que ho canvia tot és la quantitat (o la quantitat per volum o pes que és la concentració). Els humans juguem a modificar-ho tot, i per això sovint posem sobre el tauler de joc perilloses receptes. I com que hem fet dels metalls pesants una part fonamental de molts processos industrials, aquesta manipulació causa que en certs racons s’acumulin en proporcions veritablement malignes, amb un perill real per als altres éssers i el medi. De la mateixa manera que en l’àmbit de les dissolucions químiques una alteració del nivell de solut en un líquid resulta dràstic, moltes altres coses són susceptibles d’una anàlisi semblant. Fins i tot en nivells no tant tangibles. Ara mateix ho estem contemplant de ben a prop. Que la Terra és un àmbit sovint inhòspit ja ho sabíem des de fa temps. Contínuament rebem informacions de maldats, bogeries, catàstrofes naturals o històries que semblen acudits de mal gust. Però per fortuna (dintre del que cap), habitualment aquestes noves apareixen d’una forma més o menys aïllada (tot i que la seva transcendència les fa ressonar dintre dels nostres cervells fins a semblar quasi bé omnipresents). Però ara no. Avui fa l’efecte que les males notícies ens colpegen provinents de totes direccions: una crisi duradora que està enderrocant allò que teníem com a béns de ple dret i enfonsant molta gent en el fangar de la pobresa; els atacs naturals del Japó i la posterior incertesa nuclear imposant amb calma tensa el seu maligne poder; la lluita i les morts per unes llibertats escàpoles a Líbia i rodalies; etcètera, etcètera, etcètera (segurament més etcèteres dels que ens mereixeríem). Aquests últims jorns, com si d’una plaga bíblica es tractés, som receptors passius dels infortunis d’un món mal domesticat. O potser és la seva resposta a les nostres irrespectuoses actuacions que l’han estat maltractant durant tants anys i panys, diran alguns... El més probable, però, és que ens ho haguem guanyat a pols sols i no tinguem contrincant pitjor que nosaltres mateixos. El que ens passa no és conseqüència d’una justícia divina o d’una natura venjativa, sinó que la majoria de mals són producte del nostre mal cap i d’una evolució que en alguns àmbits sembla arribar amb retràs. Un element tòxic ben diluït resulta innocu. O fins i tot se’n poden extreure efectes positius, afirmarien els homeòpates. I l’estat natural d’aquests tòxics és precisament la baixa concentració que els fa inofensius. Però a vegades l’home s’entesta en manejar sense cura els recursos fins a abandonar-los quan són dipositaris del perill que els donarà la mala fama. I això passa amb els metalls pesants, però també amb els problemes que no sabem resoldre un cop els tenim iniciats...