En un mocador

El món és petit, quasi bé diminut.
En sentir això no ens diuen res de nou. Ja n’érem ben conscients, a causa que contínuament les casualitats més inesperades s’amunteguen a les portes de la nostra percepció.
Però ara, més que mai, aquesta sentència pren un sentit magnificat, gairebé literal: vivim en un mocador.

El darrer exemple el tenim en el famós cas del pastor nord-americà que volia cremar exemplars del Corà el passat onze de setembre.
A l’home ningú el coneixia, solament els veïns que segurament deuen estar acostumats a aguantar els estirabots del peculiar personatge. Però es convertí d’un dia per l’altre en una figura mediàtica, capaç d’aglutinar l’atenció de portades i espais preferents d’arreu del planeta.

És digne d’estudi el trajecte que aquest cas en particular va tenir dintre de les xarxes de comunicació internacionals.
Tot començà com una anècdota sense més transcendència (un producte més dels múltiples il•luminats que poblen la faç de la Terra) retransmesa pels medis locals de la zona. Però quan el que sembla lògic és que la cadena de la repercussió hagués continuat en direcció als periodistes veïns de la resta del país, resulta que la història féu un salt i la bola es va anar engreixant quan captà l’atenció dels centres afins a la religió musulmana que deien veure’s amenaçats.
Curiosament, l’amplificació de l’assumpte que es realitzà en una zona tan allunyada del continent americà va ser la causant de l’entrada de l’episodi als mass media del país de les barres i les estrelles i la conseqüent cobertura global a nivell planetari en què aquest acabà.

Això ens dóna una idea del curosos que hem d’ésser tots plegats a l’hora de pronunciar quelcom. Sobretot els medis de comunicació.
Qualsevol cosa que diem pot ser motiu per part d’algú altre de confrontació o bé servir per reforçar els motius que un individu té per disparar (metafòricament, en el millor dels casos) la seva particular i malaltissa bala enverinada.
I no cal que l’emissor sigui algú particularment qualificat per emetre alguna valoració (un polític o algú del cos diplomàtic, per dir alguna cosa). Mentre sigui útil com a excusa per encetar un debat estèril o alguna polèmica, servirà tota persona.
Sense anar més lluny, el cas del desconegut pastor nord-americà, el nom del qual tothom ha oblidat ja, però que causà durant unes hores un perillós estat d’excepció.
Si jo visc a l’Equador i tinc alguna cosa en contra dels hondurenys, algun diari d’aquest país amb ànsies de brega podrà utilitzar la meva declaració per afirmar que els equatorians no poden veure ni en pintura els habitants d’Hondures (i què us he d’explicar quan algun ciutadà català malparla d’Espanya...). I aquestes generalitzacions acostumen a ésser molt perjudicials.

Hi ha una clara confrontació, per tant, entre el protagonisme mediàtic que els negocis econòmics que mouen el periodisme actual reclamen i el sentit comú que hauria de prevaldre.
La globalització esdevindrà clarament paupèrrima si es tracta d’encomanar al llarg de l’esfera els mals usos i costums.

El món és, avui més que mai, un mocador. I si hi brodem amb punt de creu un missatge tenebrós i aspre, esdevindrà un centre d’enfrontament en comptes d’un punt de trobada.
No ens podem permetre tanta boira...