31 de jul. 2009

Fugaç

Una nova destinació, un fet inhabitual o un personatge estrambòtic mereixen una fotografia. A l’estiu les càmeres són, més que mai, part del nostre equipatge i sotmeten allò que ens crida l’atenció al ritual de l’eterna pervivència.

Pretenem captar l’instant, aquella porció de temps veloç que es gasta de seguida entremig d’una pressa que empeny i el trànsit de nous impulsos i múltiples oportunitats que ens criden per ser.

I és que tot i que tendim a mesurar la vida dels altres segons els grans objectius aconseguits (casa, una família, riquesa, reconeixement professional…), la veritat és que quan es tracta de la nostra pròpia ens conformem amb detalls, amb coses petites.
Un breu instant en bona companyia o realitzant allò que tant ens plau es pot assimilar a la joia completa, per això el nostre afany de transposar la vivència passada a nous moments mitjançant fotografies o el seu substituent natural que és la memòria.
És més, segurament el secret de tenir una existència feliç és catar aquestes mossegades, els gustos d’aquest petit mos, i valorar-los segons la intensitat del sentiment que ens produeixen, no pas segons la durada que tenen. Un corredor de fons pot arribar a meta a base d’un ritme continu o bé mitjançant una sèrie de breus esprints.

És una llàstima que aquests motius que ens provoquen les petites alegries que transformem en Alegria acostumen a ésser fugaços, caducs.
O potser aquest fet no és la llàstima, sinó l’explicació: el costum faria que allò rar que ara és extraordinari esdevingués corrent, usual, quasi vulgar. Avorrit.

Per això bastim un cabal de sensacions a partir d’actes minúsculs als quals únicament la percepció personal pot atorgar el títol d’una excepcionalitat galopant. El sol petant-nos a la cara, el xiscle enjogassat d’un nen, un agraïment, aquell somriure còmplice, els primers acords de la nostra cançó, vistes des de finestra, el retrobament que un dia havia maleït l’adéu o el comiat que ja comença a imaginar-se la tornada, la mirada d’una estranya, cabre en la pàgina d’un llibre i posar-nos en la pell del personatge, l’autoretrat del pintor que mirant-nos sap què pensem de la seva obra, ulls clucs de negra esperança clara, l’aire que fa ballar la roba, sal marina, vespre, dos infinits en fila índia, un ring del telèfon, l’odissea d’un diumenge qualsevol, la carícia… el darrer segon que has fet i t’ha fet especial...
Moments irrepetibles que esperem repetir; i aquesta lluita inacabable, el vici d’aquest cercle ensucrat, esdevé el Motiu.

Tant de bo trobéssim la fórmula secreta per sintetitzar la poció capaç de pagar-nos el viatge cap a aquests fotogrames tan onírics com reals que actualment només la providència ofereix.
Pel que hem pogut esbrinar, contindria afany com a emulsionant, entusiasme per lligar la barreja, memòria per aquell toc agredolç i objectiu per donar el sabor definitiu. De l’ingredient secret, però, en té els drets exclusius la motivació. És el seu remei infalible per tenir sota control la desídia, per això mai ens el dirà.

2 comentaris:

JJMiracle ha dit...

Precisament aquests dies he estat fora, amb bona companyia, i no ha faltat un extens recull de fotografies. Tampoc no hi ha faltat l'Alegria, que, curiosament, ha format part de la banda sonora d'aquests dies.

Un bon escrit, com sempre!

Josep-Francesc Solé Piñol ha dit...

Potser no coneixerem mai els ingredients precisos, però tant de bo que aconseguim els edulcorants que li donin a la vida aquella dolçor tan magnífica i gens embafadora...

Moltíssimes gràcies, i que vinguin nous Moments!!