Samurais

Observant els rànquings de vendes del passat Sant Jordi observem que algunes coses estan canviant.
Afortunadament, el costum dels llibres i la rosa resten invariables, però sí que es modifiquen els hàbits de consum en matèria literària.

Aquests últims temps, per exemple, s’està constatant, i no simplement per la diada del vint-i-tres d’abril, un considerable augment en les vendes dels llibres anomenats d’autoajuda.
Sense anar més lluny, el darrer Sant Jordi van triomfar, per exemple, els títols de Sebastià Serrano, El Secret de Rhonda Byrne o El silenci de Gaspar Hernández (que tot i ésser considerat novel·la té molts tocs de llibre d’autoajuda). Com sempre, acompanyats pels autors mediàtics (barrejant en bona proporció humor, experiència personal i, com no, consells) i com a novetat rutilant la munió d’obres que versen sobre la crisi incessant que ens assetja.

Entre aquests treballs que aprofiten la tirada d’aquest mal que patim, també en trobem per a tots els gustos. Des dels que aprofiten l’avinentesa (¿?) per fer didàctica dels termes econòmics o els que miren de descriure la conjectura econòmica que ens ha dut a aquest pou, fins als que proposen mesures per sortir el més ben parats possibles de la crisi o, fins i tot, sortir-ne reforçats.

Avui termes com innovació o emprenedoria ens són molt familiars. Tothom anomena aquest tipus de mots com si fossin els amics íntims o els oncles rics d’ultramar que ens han de deixar el crèdit necessari per remuntar la marejada en contra. Són moda i, per tant, diners.
I els lectors ens aferrem a qui ens parla d’aquests bots salvavides amb esperança. Tot i que, per molt que s’hi escarracin, a molta gent potser aquestes nocions els queden sincerament lluny, fora de l’abast, excessivament pretensioses. Tinta correguda sobre paper mullat.

Ara bé, el que és probable és que l’èxit que estan tenint les pàgines que ens procuren recomanacions ve perquè ens sentim mancats de quelcom. I és normal. Als medis de comunicació diuen que ens trobem al mig de l’ull de l’huracà i, el que és pitjor, en lloc de la calma el que està per venir és una successió de tempestes, cadascuna pitjor que l’anterior. No podem fer altra cosa que beure d’aquesta violenta espiral. Llavors, sols resta l’ofec.
Per tant, quan algú diu tenir la vareta màgica per retornar-nos a l’esplendor o, millor encara, poder-nos proporcionar la terra promesa o una simple resposta, li fem confiança.

Un fet molt significatiu és que fa uns anys els llibres d’autoajuda s’emmirallaven en una pretesa espiritualitat per fer-nos entrar al cantó positiu de la vida. Tantres, el poder curatiu del Bé a què tantes vegades ha apel·lat Paulo Coelho, el Yin i el Yang, o simplement una tècnica de meditació efectiva que fes reposar l’ànima... La qüestió érem nosaltres; nosaltres al marge dels altres, ja que amb un Jo satisfet es pressuposava una total connivència amb els demés.
Avui, però, els llibres que ens han de fer millors persones no es fixen en aquests conceptes, ni tan sols en l’individu singular. Els llibres de no-ficció que han triomfat l’últim Sant Jordi ens parlen de competitivitat, d’ésser millor que els altres per superar-los, o de lideratge, per guanyar-nos el dret de l’última paraula, o d’estratègia, com si haguéssim de limitar l’existència al 8 per 8 d’un tauler d’escacs... Contínuament referents pseudo-bèlics que ens comparen (enfronten) amb els que ens envolten.

Un dels títols d’èxit actualment en les llistes de vendes afirma que la crisi que patim és ninja.
Continuant amb les metàfores japoneses, potser en realitat aquesta crisi és un samurai practicant l’harakiri. Abans del deshonor, tallar d’arrel amb tots els vincles i fer foc nou.
Tant de bo que una mala època pugui servir com a mínim per a això.