Impacients

Diumenge passat, quan molta gent començava a celebrar el títol de lliga per al Barça, un gol in extremis del Vila-real va frustrar la pressa per aixecar els punys cap al cel.
De totes maneres, tot sigui dit, per apaivagar momentàniament la fam de festa ja s’havien celebrat anteriorment dos simulacres, pels resultats dels partits contra el Reial Madrid i el Chelsea. Però es veu que no n’hi ha prou, i aquest any (aquest any, sí) la trempera dels culés és desmesurada.

La veritat és que no hi ha, ni hi ha d’haver, cap circumstància que posi traves a l’alegria. Si ens sorgeix un motiu per organitzar una festa, només faltaria que no l’aprofitéssim; és més, tontos seríem si no inventéssim excuses de tant en tant. El pesar i el desànim ens assetgen contínuament. Quin gran plaer poder-los foragitar puntualment amb la maça de la joia!

Ara bé, és de justícia reconèixer que som summament impacients, i alguns indicadors semblen mostrar que cada vegada ens hi estem tornant més. El tema del Barça, de festejar abans dels títols, no fa altra cosa que confirmar aquest extrem.
Les hores atapeïdes de contingut, extremament denses, empenyen la tranquil·litat que podríem tenir d’altra manera. Les exigències socials i professionals ens han entrenat per passar per sobre de les coses com si es tractés de brases roents, corrent i pràcticament a saltirons. Fins al punt que aquesta urgència s’ha encomanat a les accions de lleure o plaer que teòricament n’haurien de prescindir.

Potser aquesta pressa es deu a què hem adquirit l’hàbit de fer moltes coses a la vegada. Llegim amb el televisor engegat mentre ajudem els nens amb els deures i donem conversa als que tenim a la vora... No sé si és que la nostra ment, malacostumada, ens requereix saturació per rutllar eficientment o bé és el nostre inconscient qui demanda que omplim el cap fins a l’extenuació per no pensar en cabòries i maldecaps perversos.

Un bon exercici seria poder viatjar un segle enrere per exercitar la paciència.
Reviure aquelles necessitats bàsiques que llavors no consistien com ara en pitjar simplement un interruptor o un comandament; gastar un parell o tres de dies per anar a ciutat; dependre absolutament de la llum solar o del caprici de les estacions; haver de planificar la jornada amb la reserva prèvia d’unes quantes hores destinades, simplement, a la supervivència i als quefers diaris, purament i dura...
Segurament així ens curaríem de cop d’aquesta ànsia. L’actual culte a coses que si ho penséssim assenyadament (i avorrida, d’acord) són totalment supèrflues potser seria retallat fins a una mesura més justa. Aprendríem a reconèixer quan la velocitat és necessària o quan podem permetre’ns posar una marxa més curta.

Al cap i a la fi, el que ens interessa és que les coses arribin. En la majoria d’ocasions, mostrant-nos impacients no avançarem pas els esdeveniments. Ara bé, el que sí aconseguirem serà fer ostentació del nostre anhel que allò s’acabi concretant d’una vegada.
Deu ésser que estem de sobres escarmentats i que massa cops hem perdut coses, per desitjar amb semblant ímpetu.