Pandèmies

Per si no en teníem prou amb la maleïda crisi i tot el panorama que hi ha per endavant, ara es veu que des de Mèxic ens arriba una nova i devastadora malaltia, la grip porcina.
El potencial destructiu d’aquest virus diuen que està maximitzat, ja que és un híbrid amb components porcí, humà i aviari. I sobretot els dos darrers adjectius han aixecat la veu d’alerta: humà significa, no podria ésser d’altra manera, que afecta els humans; i que sigui alhora aviari el fa altament patogen.

De moment van dibuixant-se contínuament i sense fre sobre el mapa terrestre nous punts en les zones on s’ha diagnosticat la malaltia. El broll amb epicentre a Ciutat de Mèxic va escampant la seva rauxa de malestar i por. Fins i tot els experts comencen a plantejar-se la possibilitat que l’epidèmia esdevingui al final pandèmia. Per una o altra cosa sempre ens toca patir...

És cert que el temps d’ara, amb l’excés d’informació que transmet sistemàticament, ens porta ràpidament al catastrofisme. Fins i tot abans d’avaluar les causes o de contrastar la fidedignitat de la notícia aquesta està ja ocupant titulars a tot el món.
Ara bé, com que si haguéssim de fer massa cas de les perspectives fatalistes que ens envien constantment estaríem espantats sempre, sovint optem per passar absolutament del tema. Això té, com en el conte del llop, l’efecte secundari que quan en passi una que de ben segur ens acabi afectant a tots plegats no ens la creurem i l’esperarem mirant cap a l’altre costat.

És un dels mals de la globalització. I és que tot i que habitualment emprem aquesta suada paraula per parlar de tendències econòmiques o de consum, és aplicable a moltes situacions.
La grip porcina mateix, fa uns anys s’hauria quedat limitada geogràficament molt més temps, ja que els moviments de persones o de mercaderies internacionals eren molt menys freqüents. Tot i que partim de la premissa que no seria recomanable tornar a aquesta situació (si no, que ho preguntin a qui estigui a punt d’encetar un viatge de plaer), això és una realitat.
Fa mal només imaginar-se, encara que sigui per un breu moment, què passaria en les condicions actuals de moviments internacionals si es declarés una pandèmia contundent com la de pesta negra del segle XIV o la de grip espanyola de principis del segle XX.

I talment com la grip, tancant l’aixeta d’aquest món global que ens ha tocat viure ens estalviaríem tantes i tantes coses dolentes…
Per si hi ha dubtes, valgui reforçar que això és una metàfora. L’opció d’un món comú (només en tenim un, de món) ens aporta veritablement molts inputs positius (una cultura compartida, conèixer tradicions, multiplicar les possibilitats…). Però sempre que hi hagi un control i es faci en la justa mesura. Si no, caiem cap a l’altra banda, la dels excessos. I això ens conduiria a fatals pèrdues, com les de la cultura pròpia o les de l’autoestima.

Sense dubte, no tot el que ve de fora serà bo; per molt que en d’altres països ja ho hagin assumit i ens en cantin les excel·lències. Toca tenir esperit crític i saber valorar allò que ens arriba. I deixar entrar el que ens farà millors i tancar les portes a la grip i altres noses.