Meduses amb nata

Aquest no és temps encara de sortir de nit amb màniga curta. D’això no n’hi ha dubte. De fet, ni ella mateixa ho dubtava. Però conscientment va decidir enfrontar-se en inferioritat de condicions a la fosca de maig.
De fet, ho necessitava. Li era imprescindible. Havia de trobar-se cara a cara amb la nit per mirar de percebre en aquelles tonalitats de fosc alguna ombra, un interrogant, un copet a l’esquena…
De fet, només cercava un fet…

Es pot dir que el que perseguia era l’oblit de la no-memòria, ni més ni menys.
És cert que portava ja bastant de temps perduda, tant que li feia la sensació que aquest era ja el seu estat natural. Però, de tant en tant, una ullada d’orgull la retornava a la lluita, a creure que la rehabilitació era imprescindible.
Ara, només li faltava pensar que aquesta era també possible encara. I trobar un camí.

El seu mal era que no recordava el procediment per somiar. Feia dies que el guionista de les seves fases REM s’havia declarat en vaga. O potser era que aquest es veia incapaç de conduir un cabal tan valuós al menyspreu d’un fons perdut.
Les seves pre-matinades no li dibuixaven cavalls voladors, ni passes que cobrien quilòmetres, ni pingüins cambrers, ni cançons d’estrofa imprecisa, ni nenes psicòpates perseguint llops amb caputxa, ni terres de gent bondadosa, ni meduses amb nata… ni totes aquelles coses tan fantàsticament reals que abans acostumaven a habitar els seus estats onírics.
Les nits restaven indiferenciades, una darrere de l’altra. L’únic benefici era la inoperància que ofrenaven. Embolcallada en la seva flonja ineptitud no existia l’obligació de pensar.

Precisament per això no va dubtar a sortir al carrer per encarar-se amb la Lluna. Ella, que tants cops l’havia aconsellat o donat ales, potser aconseguiria retornar-la al bon camí amb la seva claror.
Mentre anava turó amunt, cercant la llunyania suficient respecte la ciutat perquè les coses terrenals no la privessin d’un contacte ple amb el firmament, pensava en tots els moments que s’havien extraviat entre una nit qualsevol i el matí següent: il·lusions daurades, idees preferents, solucions tan mal·leables que semblava impossible que s’haguessin quedat embossades en el conducte del propòsit, paraules entrenades que no havien acabat entrant al terreny de joc…

I a la fi, en el punt més alt de la zona, va trobar-se amb l’amiga Lluna, amb aspecte de portar-la esperant tota una vida. Lluïa la seva fesomia plena, conscient que l’ocasió bé s’ho valia i que havia de mostrar-se en tota l’esplendor.
Però la seva va ésser una conversa callada, sense veu ni vot, inoperant i abatuda. Ella es quedà mirant amb respecte aquella massa majestuosa que presidia el cel i orquestrava el cor d’estrelles, però tota l’harmonia que ofrenava a aquell estol de lluminàries quedava en entredit quan es tractava de compondre una resposta per a ella.
Aquella nit no va veure en la Lluna la cara de cap possible enamorat, ni s’hi va projectar cap projecte; ni tan sols va respirar-hi la més mínima alenada d’inspiració.

Només va trobar un satèl·lit eixut. Un satèl·lit eixut i mut orbitant al voltant de la desídia.

De tornada a casa, sanglotant transcendència, pensava (maleït costum!) i desesperava (desesperació, benaurada amiga íntima!). Que dura es torna una vida sense objectius... ! que fosc, un passeig a través d’un túnel…!
Els carrers deserts veien passar una ombra i, segons com queia la llum del fanal, fins i tot la persona associada.

Fins que, al capdavall, en el reflex d’un aparador va trobar el més semblant a una resposta: hi va veure la seva cara amb un mig somriure d’expectativa i va comprendre que la Lluna estava massa sol·licitada com per fer cas a totes les ànimes esgarriades. Va veure que ella mateixa s’hauria de guanyar el perdó!
Aquell vidre contenia tot l’univers que li havia d’interessar, ella i el seu entorn. Calia que tornés a creure’s la musa d’aquella poesia que rima amb la vida.

També queda l’opció que d’aquí a una estona es desperti i celebri que tota aquesta història ha estat només un malson; o bé amb satisfacció la rellegeix i se n’adona que està escrita en temps passat... i que el present tot ho cura.