Flor d'ametller

Ara és temps de canvis.
Els camps ho confirmen amb el seu indecís trajecte d’anada i tornada, sempre a l’expectativa, onejant i harmònic, de colors mutants…

Després d’un hivern sencer de ressaca el món veu com la inèrcia ens retornarà aviat de nou a la renaixença. El sol indecís fa una llambregada a banda i banda a l’hora de desprendre’s de la manta, però el fred tocat de mort encara amenaça i cal que s’ho pensi dos cops abans de desprotegir-se definitivament.

Un aire glacial ens ha embolicat durant els darrers mesos amb solitud, amb aïllament, en la crua privació del contacte amb l’exterior congelat.
L’últim estiu ens havia ben acostumat amb un destil·lat de colors i sentits que nosaltres havíem fruït amb necessitat. Fou l’entabanador que ens havia traslladat a una borratxera d’oci, de tast, de gust. Quan se n’anà, vam quedar mig orfes, amb conseqüències però sense efectes (afectes).

I passejant aquests dies ja podem apreciar la potència latent que oculta la natura, l’espera que ha estat practicant. Tot és a punt per a l’esclat final.
Les tiges fan lloc perquè els nous brots puguin reeixir amb una independència lligada a elles; el vent ha tingut prou temps per representar el paper d’atzar que haurà escampat vida en forma de llavors; les abelles s’imaginaran cigonyes pol·linitzant noves flors; la pagesia ha teixit la catifa verda que quan engrogueixi, curiosament, estarà en l’apogeu, llesta per repartir aliments sota la forma de grans de cereal…

L’espectacle que defineix aquest estat intermedi en prats i viaranys és el de l’expectativa. Tot el que no és serà gràcies a l’energia de la potencialitat que cada cosa (i cadascú) duu en el seu interior.

Ella s’ho creu, això, i és esperança. Contempla la flor recentment nascuda d’ametller, amb aquell blanc abordat pel to rosaci i els pistils respostejadors que guaiten, i no té altre remei que veure-s’hi reflectida. Ho desitja…

Res representa tan bé un inici com la flor d’ametller. La seva bellesa capta l’atenció dels passejants, fins al punt que és impossible que passi desapercebuda.
Després, al cap dels mesos, vindrà el fruit, però tothom està avisat des del principi que quelcom està canviant, que el procés ja ha començat i no té volta enrere…

Per això ella vol emmirallar-se en aquest ressorgir. Sap que té en el seu interior la potencialitat, la llavor; la capacitat de fer i de donar que rebi al final la recompensa d’una lleu reciprocitat o de la felicitat que fa tant de temps que cerca.
Vol avisar el món a través d’un crit ferotge que la transfiguració és a les portes d’esdevenir. Que s’està tornant l’Ella que es mereix; i que l’anunci previ serveixi d’avís per a navegants que qui s’ho proposa pot aconseguir-ho tot.
Després de la crida de la flor, el treball incansable de formar un fruit que algú acabarà enduent-se a la boca per captar el do del gust i reconèixer el mèrit. Així serà, n’està convençuda.

La megafonia anuncia un comboi que ningú esperava. El banc solitari de l’estació somriu reconfortat en reconèixer que el temps que ja començava a pensar que podia ésser inútil era realment espera.
I per la via principal s’acosta una primavera de canvis normatius i d’innovacions provocades per algú. Ja se sent el brunzit de la locomotora, o tal vegada és Ella qui el xiula…