Aquesta setmana s’han repartit al capdavall de la catifa vermella més famosa de l’actualitat els premis Oscar. I, entre molts d’altres, s’han premiat els millors actors i actrius, tant a nivell principal com secundari.
I se m’ha acudit: quines qualitats ha de tenir un bon actor o una bona actriu?
Segurament dominar les tècniques escèniques, l’art postural, tenir un mínim de memòria, saber comunicar, captar l’atenció, ésser capaç d’entrar en papers i modes d’actuar que potser diferiran notablement dels seus com a persona, conviure durant una bona temporada amb una “doble vida”, poder fer fluir naturalitat de situacions artificials i que aquestes resultin creïbles…
Moltes virtuts que fan que sols uns quants elegits es guanyin el prestigi (i ja no diguem la vida) amb aquest treball. Fins al punt que més que una feina sembla poder considerar-se gairebé un estil de vida.
Precisament la peculiaritat de les característiques dels que dominen l’escena (l’escenari o el pla cinematogràfic) poden dur a dubte.
És aquesta funció únicament pròpia dels que es dediquen al negoci de l’entreteniment i de la cultura o bé hi ha actors i actrius que han bescanviat plató i teatre per qualssevol dels altres àmbits físics de la vida?
Mentre Penn, Cruz, Winslet o Ledger recollien els seus guardons a Hollywood, molta altra gent estava actuant, provant de fer versemblants altres mentides o les seves mitges-veritats.
Persones que mai optaran al reconeixement de l’Acadèmia perquè el seu cercle és tan recargolat que resulten presoners d’un guió que es va reescrivint contínuament en la clandestinitat; artistes autistes incapaços d’interaccionar amb la realitat a causa d’una virtualitat enfiladissa que els tapa els ulls i lliga les mans.
Un actor és a la vora de l’abisme quan entra tant en el seu paper que és incapaç de sortir-ne, i ni tan sols d’ésser conscient que és un actor.
I dies com els que l’ara ens ofereix, en què tothom està a l’expectativa per les ànsies de sentir bones notícies o que saber-ne de dolentes li confirmi que n’hi ha d’altres que estan encara pitjor, són propicis perquè surtin personatges amb unes ànsies irracionals de protagonisme.
Per exemple, durant les últimes setmanes hem sentit d’un jutge que per una voluntat egòlatra posa gairebé en escac la necessària independència judicial.
Com si la situació no estigués ja suficientment fotuda, ja que segons l’Informe de Competitivitat Global editat pel Fòrum Econòmic Mundial (The Global Competitiveness Report 2008-2009; World Economic Forum; 2008), Espanya ocupa només el lloc 56 del rànquing d’independència judicial, al costat de països amb el “prestigi legal” de Nigèria, Sri Lanka o Síria…
I, a sobre, l’assumpte involucra una cacera compartida entre aquest jutge i un dimissionari ministre de Justícia (amant també de sortir a la foto) il·legal sense permís de caça; així com els d’un altre partit polític autofagocitant-se, cinquanta per cent per una campanya orquestrada (per la justícia o potser amb la planificació de la cacera anterior, això el temps ho dirà) i l’altre cinquanta per cent per culpa d’egos (de nou la fam de protagonisme) en el seu interior.
I com aquest, cent casos més.
Com es pot comprovar, arreu protagonistes que ho són o s’ho creuen; papers principals i secundaris que volen ascendir; pallassos i bufons, germans Marx i sheriffs d’italo-westerns barats...
La matinada de diumenge passat vam sentir repetidament des del Kodak Theatre de Hollywood l’apel·lació: “and the Oscar goes to…” (i l’Oscar és per a…). I sona perfecte per a les actrius i actors professionals; quan professional vol dir que cobren per actuar intencionadament.
Però quan és el cas de personatges que representen un paper des de la platea estant pel simple fet de sobresortir de la resta de públic, l’Oscar, el paper, s’hi pot tornar i anar en contra de qui l’interpreta (“and the Oscar goes against the actor”).
És llavors quan la sobreactuació resulta excessiva, profundament embafadora.
I se m’ha acudit: quines qualitats ha de tenir un bon actor o una bona actriu?
Segurament dominar les tècniques escèniques, l’art postural, tenir un mínim de memòria, saber comunicar, captar l’atenció, ésser capaç d’entrar en papers i modes d’actuar que potser diferiran notablement dels seus com a persona, conviure durant una bona temporada amb una “doble vida”, poder fer fluir naturalitat de situacions artificials i que aquestes resultin creïbles…
Moltes virtuts que fan que sols uns quants elegits es guanyin el prestigi (i ja no diguem la vida) amb aquest treball. Fins al punt que més que una feina sembla poder considerar-se gairebé un estil de vida.
Precisament la peculiaritat de les característiques dels que dominen l’escena (l’escenari o el pla cinematogràfic) poden dur a dubte.
És aquesta funció únicament pròpia dels que es dediquen al negoci de l’entreteniment i de la cultura o bé hi ha actors i actrius que han bescanviat plató i teatre per qualssevol dels altres àmbits físics de la vida?
Mentre Penn, Cruz, Winslet o Ledger recollien els seus guardons a Hollywood, molta altra gent estava actuant, provant de fer versemblants altres mentides o les seves mitges-veritats.
Persones que mai optaran al reconeixement de l’Acadèmia perquè el seu cercle és tan recargolat que resulten presoners d’un guió que es va reescrivint contínuament en la clandestinitat; artistes autistes incapaços d’interaccionar amb la realitat a causa d’una virtualitat enfiladissa que els tapa els ulls i lliga les mans.
Un actor és a la vora de l’abisme quan entra tant en el seu paper que és incapaç de sortir-ne, i ni tan sols d’ésser conscient que és un actor.
I dies com els que l’ara ens ofereix, en què tothom està a l’expectativa per les ànsies de sentir bones notícies o que saber-ne de dolentes li confirmi que n’hi ha d’altres que estan encara pitjor, són propicis perquè surtin personatges amb unes ànsies irracionals de protagonisme.
Per exemple, durant les últimes setmanes hem sentit d’un jutge que per una voluntat egòlatra posa gairebé en escac la necessària independència judicial.
Com si la situació no estigués ja suficientment fotuda, ja que segons l’Informe de Competitivitat Global editat pel Fòrum Econòmic Mundial (The Global Competitiveness Report 2008-2009; World Economic Forum; 2008), Espanya ocupa només el lloc 56 del rànquing d’independència judicial, al costat de països amb el “prestigi legal” de Nigèria, Sri Lanka o Síria…
I, a sobre, l’assumpte involucra una cacera compartida entre aquest jutge i un dimissionari ministre de Justícia (amant també de sortir a la foto) il·legal sense permís de caça; així com els d’un altre partit polític autofagocitant-se, cinquanta per cent per una campanya orquestrada (per la justícia o potser amb la planificació de la cacera anterior, això el temps ho dirà) i l’altre cinquanta per cent per culpa d’egos (de nou la fam de protagonisme) en el seu interior.
I com aquest, cent casos més.
Com es pot comprovar, arreu protagonistes que ho són o s’ho creuen; papers principals i secundaris que volen ascendir; pallassos i bufons, germans Marx i sheriffs d’italo-westerns barats...
La matinada de diumenge passat vam sentir repetidament des del Kodak Theatre de Hollywood l’apel·lació: “and the Oscar goes to…” (i l’Oscar és per a…). I sona perfecte per a les actrius i actors professionals; quan professional vol dir que cobren per actuar intencionadament.
Però quan és el cas de personatges que representen un paper des de la platea estant pel simple fet de sobresortir de la resta de públic, l’Oscar, el paper, s’hi pot tornar i anar en contra de qui l’interpreta (“and the Oscar goes against the actor”).
És llavors quan la sobreactuació resulta excessiva, profundament embafadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada