Farts d'herois comestibles

Dissabte va transcendir la nova del delicat estat de salut de Vicenç Ferrer. Tot i que el projecte que amb els anys ha anat bastint a l’Índia és tan sòlid que ja pot caminar sol, sempre és de lamentar que sotragui la vida d’una persona valenta capaç de lluitar de tal manera per uns ideals i que prova sense defallir de donar recursos als que n’estan mancats.

La nostra és una societat que necessita herois. De males notícies n’estem saturats; i a aquestes lamentablement només els prenen el protagonisme els personatges de fosques intencions que campen pels llocs d’honor d’informacions i rumors.
Amb aquesta intenció i de bona fe, de tant en tant conduïm individus amb més o menys mèrits a l’altar del reconeixement. És fantàstic poder per fi alabar algú i tant de bo que n’hi hagués més que ens servissin com a model als demés.
Lamentablement, moltes de les persones dignes d’ésser conegudes romanen en l’ostracisme. Algunes per culpa de les enveges o de rancors, altres per culpa de modèsties desconsideradament considerades i encara unes terceres a causa de la fugacitat dels bons moments.

I és que els mals instants i els comportaments deshumanitzats són com grans roques, l’impacte de les quals ens ataca amb una violència desmesurada que per força ens reclama l’atenció. La bona notícia, però, és que ens continuen sorprenent, i això ha de voler significar per força que de moment ens neguem a acostumar-nos-hi.
En canvi, els motius per a l’esperança són considerats anècdotes. La brisa fresca que ens alegra un matí d’estiu provocarà que esbossem un somriure d’agraïment, però a aquesta no li dedicarem ni una mil·lèsima part de l’atenció que dedicaríem a un hipotètic vent huracanat que tirés coses per terra.
Costa treure un bon titular de quelcom que no convidi necessàriament al pessimisme.

Però quins són els trets que enganxen una persona a la gemma d’aquell dit que senyala a qui hem nomenat protagonista? Què ha de complir algú per ser així considerat? Quin currículum ha d’assegurar?
De la mateixa manera que els diaris busquen catalans/es del segle o vallencs/ques de l’any (i algun barem més o menys científico-emocional deuen haver establert), tots hauríem de tenir normativitzats uns criteris fixes per buscar els nostres personals herois i rendir-los el tribut que es mereixen.
I no cal externalitzar la nostra admiració, ni tan sols muntar arran del nostre ego un altar des d’on ofrenar un respecte incondicional; hauria de ser suficient en prendre exemple de les actituds que ens atrauen i mirar de calcar-ne els fragments que contemplem que podrien canviar quelcom per projectar-los després. Simplement (fins i tot) això.

Ens podem emmirallar en el voluntari empès per la bona intenció, en l’amic que “salva” la vida dels seus amics a base de petits detalls, en la noia que s’apunta en una llibreta les bones obres que fa i que es desespera quan es creua amb una pàgina en blanc, en qualsevol que ha plorat una pena estrangera, en qui multiplica somriures per acompanyar a aquells que algun cop els ha plogut solitud, en els pares i familiars que tan bé ens han cuidat, en l’home que munta des dels fonaments una sortida d’emergència a l’Índia… només cal saber buscar i, sobretot, saber trobar.

Al capdavall, deu ser que estem farts d’herois comestibles; herois d’entremès, embolicats en cel·lofana a l’aparador de la veu pública que un cop han satisfet la nostra fam d’admiració són digerits en el punt sense retorn de l’oblit.
Els herois que realment ens marquen no són els que serveixen per matar la gana, sinó aquells que ens ajuden a descobrir que aquesta pot ésser quelcom positiu si es tracta de compartir l’aliment.