Desistir

A l’hora d’escriure aquest article encara no hi ha una resolució definitiva sobre els comicis bascos. El poble hi va dir la seva, però com sempre l’última paraula ha de ser dels polítics i dels seus tractes.

És veritat que hem de comptar que en unes eleccions hi ha dues votacions, i la que realment val és la que té lloc en el parlament entre els que s’han guanyat l’honor d’entrar-hi. Prèviament, els ciutadans haurem triat “només” a qui donem el passaport per ser en el punt decisiu en l’instant adequat.

Per tant, ens queda una mica més de xou abans de saber qui serà el proper lehendakari i amb quins suports comptarà. Prèviament a això, probablement haurem de sentir encara uns quants nous retrets i veure algun candidat traient pit just abans d’agenollar-se i dir sí a qualsevol cosa que li vulguin bescanviar per una dosi de poder.

L’assumpte és cabdal, no solament per a Euskal Herria sinó per a la totalitat del territori espanyol.
Les dues opcions que a hores d’ara semblen més probables proposen una ruptura evident. Si hi ha un govern continuista i nacionalista, els dos partits majoritaris a Madrid s’obstinaran tal i com han fet durant la campanya que és una situació poc normalitzada que mantindrà els bascos més que mai en un gueto forçat que difícilment els solucionarà les necessitats i preocupacions actuals; contràriament, si es dóna l’altra opció significarà que precisament aquests dos partits (nacionalistes també, però cap a una altra direcció), enemics íntims en tots els fronts, s’han unit per tenir sota control una de les Gàlies que encara es resisteix al sentir nacional que tant PP com PSOE persegueixen.

Però bé, suposo que cada vegada que hi ha comicis es desferma l’esperança per a molta gent. La confiança que canviarà el que fins ara ha anat malament o bé que continuarà un projecte que per a ells és engrescador.

I mentre al País Basc estan en un in-pass que els manté viva, expectant, la flama de la seva relació amb Espanya, a Catalunya sembla que ja ho donem per inútil i hem d’anar a cercar més enllà les solucions que des d’aquí no ens donen.
La manifestació Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació celebrada dissabte passat a la capital belga va ser un èxit de convocatòria i ha de suposar sense dubte un punt d’inflexió. El mínim que se li pot demanar és que signifiqui un indicador per als catalans (per a tot allò que depengui d’altra gent, essent realistes, difícilment servirà per a res), posar un titular a un sentir o veure quanta gent està d’acord amb uns postulats determinats.

L’empresa era arriscada, ja que es proposà un tot o res. Però veient la realitat que assetja contínuament Catalunya no hi ha terme mig.
Sempre toparem amb una intolerància irracional nascuda d’un prejudici històric o de falsedats que interessa vendre; o bé ens creuarem amb personatges hipòcrites que asseguren estar al nostre costat (el mític apoyaré de l’Estatut) però que quan es treuen la careta resulten ser tan rotundament sinistres com els altres.
A més, ara estem en un punt que ja hem vist passar pels escons decisoris de la Generalitat tots els partits polítics amb possibilitats reals de ser-hi. I els hem vist a tots, fins i tot els més nacionalistes, incapaços de modificar res, lluitant més per la seva quota de poder que per uns ideals que la poltrona va esbravant.

El de Brussel·les ha estat un avís, principalment per a nosaltres mateixos. Una declaració d’intencions per sondejar l’efecte d’un cop de timó dràstic.
I els catalans no ens podem excusar com hem fet massa vegades en allò que la pilota és ara a la seva teulada. Però és cert que Espanya s’hauria de responsabilitzar per fi i ésser conscient que algunes coses no poden continuar així.
Catalunya està desistint en aquesta relació. Ara toca veure si el nou escenari que es creï al País Basc troba o no un diàleg realment efectiu.