Els darrers mesos se li han fet estranyament feixucs. Ha esdevingut un sedentarisme forçós que li ha trastocat completament el panorama del seu món.
I li ha hagut de passar a ell. Precisament a ell, que sempre havia estat animós de mena, buscant-se més feines de les que racionalment podia abastar o presentant-se voluntari a qualssevol mogudes.
Així li pagaven. Com una broma perversa de la rutina, com una deserció vergonyosa d’un temps que es venjava i havia pitjat el botó que alentia el panorama fins a extrems realment exasperants…
El despertador s’havia declarat en vaga, per no ser menys. Massa anys ressonant, ja. Des del dia després que un cap amb cara de pomes agres l’havia cridat al despatx i, amb una lliçó prèvia que es podia estalviar sobre les tendències actuals de la macroeconomia, li havia donat la quitança, cap so trencava el son a primera hora del matí.
Tampoc no calia, però. La consciència ressonava com la campana més poderosa. La ment cercava respostes a preguntes que resultaven encara menys evidents. No hi havia nit sense l’atac implacable de cent interrogants o mil silencis colpint directament les parets del cervell. L’ansietat tocava les hores; cada quart n’era l’avís que un present desaprofitat anava estripant projectes que mai serien. De totes maneres, era impossible dormir.
Cada migdia posava les notícies. No li servien per altra cosa que per extrapolar la seva situació en els rostres d’una infinitat d’homes i dones.
Els presentadors parlaven d’una circumstància límit, però des de les pantalles el gris no era tan fosc. Entremig, hi havia el maquillatge de polítics matisant-ne l’efecte i la subtilesa de les xafarderies o el futbol que ajudaven a fer més mengívol (invisible) el tràngol.
Només els que s’hi trobaven sabien reconèixer en els ulls de l’altre la bogeria d’una espera sense data de caducitat. Segurament n’hi ha que estan pitjor que ell, segurament, però l’infern és massa fosc per voler ser tan primmirat d’identificar-hi detalls.
I la seva perspectiva observa contínuament un gir de tres-cents seixanta graus. Busca quelcom, no sap ben bé què. Tant de bo la força l’acompanyi el dia que per fi vegi la diana, un objectiu per recuperar la lluita.
Mentrestant, haurà de retenir l’única meta que l’avui li ofereix. I ho pensa fer com si li anés la vida amb l’empresa.
Des del banc de la plaça estant veu la gent passar, sota el prisma d’aquest dilluns a l’atur. La jubilada xerraire, el poeta enganxat al seu bloc, l’anar i venir de l’indecís, el jove absort, l’alimentadora de coloms, carros de compra, colles de joves cool, l’immigrant curiós, l’home del bastó sempre ben vestit…
Però, sobretot, ell es fixa en el manobre que fa els darrers retocs al mur interior de l’edifici que estan construint al davant.
El treball d’aquell home serà el seu treball; la suor, la seva suor; cadascun dels seus errors, un petit fracàs; de cada assentiment en naixerà un somriure que acollirà com a propi… La derrota definitiva sobrevindrà quan perdi la il·lusió en la tasca de les altres persones. I resa per creuar-se aviat amb qui sigui, com ell, capaç de valorar les persones que poden ésser útils a aquesta societat.
I li ha hagut de passar a ell. Precisament a ell, que sempre havia estat animós de mena, buscant-se més feines de les que racionalment podia abastar o presentant-se voluntari a qualssevol mogudes.
Així li pagaven. Com una broma perversa de la rutina, com una deserció vergonyosa d’un temps que es venjava i havia pitjat el botó que alentia el panorama fins a extrems realment exasperants…
El despertador s’havia declarat en vaga, per no ser menys. Massa anys ressonant, ja. Des del dia després que un cap amb cara de pomes agres l’havia cridat al despatx i, amb una lliçó prèvia que es podia estalviar sobre les tendències actuals de la macroeconomia, li havia donat la quitança, cap so trencava el son a primera hora del matí.
Tampoc no calia, però. La consciència ressonava com la campana més poderosa. La ment cercava respostes a preguntes que resultaven encara menys evidents. No hi havia nit sense l’atac implacable de cent interrogants o mil silencis colpint directament les parets del cervell. L’ansietat tocava les hores; cada quart n’era l’avís que un present desaprofitat anava estripant projectes que mai serien. De totes maneres, era impossible dormir.
Cada migdia posava les notícies. No li servien per altra cosa que per extrapolar la seva situació en els rostres d’una infinitat d’homes i dones.
Els presentadors parlaven d’una circumstància límit, però des de les pantalles el gris no era tan fosc. Entremig, hi havia el maquillatge de polítics matisant-ne l’efecte i la subtilesa de les xafarderies o el futbol que ajudaven a fer més mengívol (invisible) el tràngol.
Només els que s’hi trobaven sabien reconèixer en els ulls de l’altre la bogeria d’una espera sense data de caducitat. Segurament n’hi ha que estan pitjor que ell, segurament, però l’infern és massa fosc per voler ser tan primmirat d’identificar-hi detalls.
I la seva perspectiva observa contínuament un gir de tres-cents seixanta graus. Busca quelcom, no sap ben bé què. Tant de bo la força l’acompanyi el dia que per fi vegi la diana, un objectiu per recuperar la lluita.
Mentrestant, haurà de retenir l’única meta que l’avui li ofereix. I ho pensa fer com si li anés la vida amb l’empresa.
Des del banc de la plaça estant veu la gent passar, sota el prisma d’aquest dilluns a l’atur. La jubilada xerraire, el poeta enganxat al seu bloc, l’anar i venir de l’indecís, el jove absort, l’alimentadora de coloms, carros de compra, colles de joves cool, l’immigrant curiós, l’home del bastó sempre ben vestit…
Però, sobretot, ell es fixa en el manobre que fa els darrers retocs al mur interior de l’edifici que estan construint al davant.
El treball d’aquell home serà el seu treball; la suor, la seva suor; cadascun dels seus errors, un petit fracàs; de cada assentiment en naixerà un somriure que acollirà com a propi… La derrota definitiva sobrevindrà quan perdi la il·lusió en la tasca de les altres persones. I resa per creuar-se aviat amb qui sigui, com ell, capaç de valorar les persones que poden ésser útils a aquesta societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada