Immunitat emocional

Hi ha múltiples històries que es repeteixen cíclicament. De fet, gairebé m’atreviria a afirmar que una

relació es podria classificar en base a aquells detalls que cada cert temps s’hi reprodueixen exactament igual, clavats. I, a més, encara que sembli impossible, cada cop que es produeixen no podem evitar que ens sorprenguin com si fos la primera ocasió.

Coses que són (fem) notícia per, al cap d’un temps indeterminat, perdre’s entre el fullatge dels fets quotidians. Però que quan inexorablement tornin a la palestra, esdevindran altra vegada revelació.

Això més o menys és el que està passant amb el drama dels emigrants que travessen Europa en busca de l’Alemanya somiada o, com a mínim, el lloc mínimament digne on poder muntar el refugi que els allunyi de tanta por pretèrita (que massa vegades, la maleïda, s’obstina a no marxar).

I mentre els febles fan mans i mànigues per aconseguir allò que hauria d’ésser un dret innegociable, i tot i això continuen sent el blanc de la ceguesa moral més criminal per part d’estats i algunes persones, els capitans d’aquest vaixell anomenat Europa van de deriva en deriva.

El cap de setmana passat mateix, van escenificar de nou un d’aquests cops de teatre dolent, de vodevil barat. Els presidents dels països per on transcorre l’anomenada “ruta dels Balcans” es van reunir per mirar de trobar un arranjament a la crisi d’haver de gestionar les necessitats de tanta i tanta gent que ho està passant malament. Però en comptes de trobar o acostar-se ja no a una solució, sinó a quelcom que simplement fes més lleu el dany, el que van aconseguir fou fer més patent que mai la desunió i la incapacitat davant de l’afer.

Fins al punt que hi hagueren veus, com per exemple la de Miro Cerar –Primer Ministre d’Eslovènia-, que arribaren a interrogar sobre si allò podria significar el principi de la fi de la Unió Europea com a tal.

De nou una altra d’aquestes històries que es van repetint cíclicament: els “amics” (vegi’s qualsevol tipus d’aliança) que estan molt ben avinguts quan les coses són propícies, però que desapareixen misteriosament o es fan els desentesos quan toca donar un cop de mà.

S’ha vist força, últimament. Europa és genial quan ha de rescatar els meus bancs, però quan m’exigeix el pagament del deute és una escanyapobres; o ara, quan el continent sencer s’hauria de repartir l’emergència, hi ha qui només sap mirar-se el melic i obviar qualsevol responsabilitat compartida.

Com el company que és genial per anar de copes, però que esdevé una càrrega quan està malalt i hem d’anar a comprar-li el pa.

Hi ha poca empatia, en general. Ens hem tornat freds (excepte en xarxes socials o altres “aparadors”, on allà sí gaudim exposant una façana a mida).

I si això passa (i generalitzant, insisteixo) en el terreny de les persones, ho hem de multiplicar per cent en el cas de les institucions o els governs.

Sembla com si els mals temps que hem passat autoritzin a una immunitat emocional que ho relativitza tot. I mai (mai) ens podem autoritzar a relativitzar el sofriment de ningú altre.

Històries entrellaçades

Fa unes setmanes, el programa 30 Minuts de TV3 va emetre un reportatge sobre l’arribada de

migrants que travessen el mar per arribar a una esperança simbolitzada en la costa de l’illa grega de Kos.

Es confrontaven les imatges de desesperació de sempre (gent arribant exhausta, plors de pànic o també d’agraïment, condicions indecents per acollir els nouvinguts, i ulls que fitaven el llarg camí que els quedava encara per recórrer) amb el turisme present que tradicionalment havia estat l’única procedència de les persones que arribaven temporalment a Kos. Unes imatges realment contundents que tenien la indecència de col·locar en un mateix pla el sofriment dels individus que escapaven de la paüra amb aquells que únicament cercaven una mica de relax enmig d’una vida còmoda i acomodada.

Fins i tot s’hi mostrava una senyora que, en un moment donat, exigia als immigrants que deixessin pas, ja que segons deia considerava que el passeig on estaven era “pels turistes”.

Tots nosaltres som molt comprensius. Diem entendre perfectament la situació d’extrema gravetat que viuen moltes persones. És més, en fem bandera.

Aquests dies mateix, no podem evitar deixar anar un lacònic “pobra gent...” cada cop que el televisor mostra una faç enfosquida per l’ombra de la desigualtat. Alan, sirians, un plor en una platja grega o a la frontera hongaresa... Som bona gent, i com més persones ho sàpiguen millor. Anem amb la bandera blanca alçada en senyal de Pau; com a mínim fins que algú ens en faci alguna digna d’ésser cobrada.

Això no obstant, amb bona fe no n’hi ha prou. I com en el cas de la senyora que exigia pas “pels turistes”, sovint ens molesta quan interrompen el nostre pas, sigui quin sigui el motiu, la motivació o la situació de la persona que ho fa.

Per bé o per mal, nosaltres som els protagonistes de la nostra existència.

I hi ha una virtut anomenada empatia que cal que aquells que són o se senten protagonistes tinguin per enllaçar amb els seus congèneres i no quedar aïllats. Per ancorar la seva perspectiva única i intransferible als cors d’aquells que l’envolten. I que aquesta conjunció jugui a conjugar tots els temps de la reciprocitat.

Tanmateix, sovint aquesta empatia es fa fum, esclafada sobre la rapidesa de les pròpies accions. Prou feina tenim per nosaltres mateixos en els moments que conformen una dura pendent com per tenir l’habilitat de saber multiplicar-nos per abraçar l’espai de l’altre amb ànims de pertinença.

És llavors que val la pena parar-nos, meditar, buscar el perquè últim i, tot seguit, anar a cercar els múltiples destins que podrem esbrinar encallats en els ulls dels altres.

Habitem una era que requereix un doble esforç (ja sigui a Kos, a l’Àfrica Occidental, a l’Índia, a Síria o al costat de casa). És una època de contes entrellaçats. No n’hi ha prou en fer-ho bé; ni tan sols en fer-ho millor. El que cal és ballar junts.

Així ajudarem i, a sobre, perviurem en més històries que únicament la nostra.

És llavors que segurament descobrirem que el regust que deixa un paper secundari pot ser més dolç que qualsevol protagonisme.

Alan

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I s’hauria de discutir si això és cert quan s’hagin

acabat d’escoltar les mil paraules senceres; però com que avui el món va accelerat i sembla que costi trobar el temps per tal atenció, és més fàcil estar d’acord amb l’afirmació inicial.

Per tant, és innegable que la fotografia del petit Alan Kurdi (o Aylan Kurdi, segons algunes fonts) de cara a la sorra de la riba que havia jugat a ésser la Riba que encara no li pertocava ha trastocat moltes mentalitats. I amb raó.

És colpidora, indecent, juga amb els fils que crèiem tan controlats que manegen allò que hem esdevingut i ens obliga a fitar aquella altra cara del mirall que moltes vegades salpebrem de penombra perquè el seu gust excessiu passi desapercebut.

Sabíem que teníem un problema. Ara, a més, ho hem vist.

Existeixen moltes maneres de regalar una dosi de realitat a un individu en concret o a la humanitat en general.

Potser els exemples més remots dels quals ens en queda una constància fefaent són les pintures prehistòriques que els primers homínids plasmaven a les roques. Un crit de “Jo vaig ser aquí” molt diferent al que fan alguns homínids d’avui en dia sobre les portes dels lavabos públics o les parets d’altri. Els nostres avantpassats llunyans no en tenien prou de marcar la seva presència, sinó que també volien regalar a la posteritat la seva obra, que en aquell moment no havia trobat altra expressió que la caça o la consecució dels seus hàbits quotidians.

Posteriorment, fent un salt en el temps (o més aviat una colla de saltirons que ens portin a diferents espais temporals) ens topem amb les diferents escoles de Filosofia. Amb els seus innumerables enfocaments per donar forma en un context purament científic i fer generalitzable la Veritat, aquella realitat última al voltant de la qual orbiten totes les altres certeses.

I a partir d’aquí una presència constant d’aquesta recerca en el nostre dia a dia: la Justícia (que es faci complir allò que pertoca per mantenir una ètica que iguali a tots els ciutadans), el Periodisme (difondre allò que passa d’una forma global), la Pintura (l’intent de retratar instants per evitar que se’ls empassi el maquiavel·lisme del temps), la Sociologia (la Veritat de l’ara i aquí en aquest context per a un grup de gent determinat), la Fotografia (l’art que testimonia d’una forma democràtica, a l’abast de tothom, allò que ocorre a les vides de cadascú), etc.

És clar que s’ha de comptar que de sempre hi han hagut aquelles persones que volen conèixer la realitat i aquelles que no.

Aquest darrer grup de la societat pot optar per aquesta opció pels mètodes més diversos, alguns perfectament lícits i altres més discutibles (des del “no ho vull veure per no patir” d’algú o el “però jo per molt que hi pensi no ho arreglaré”, fins els grisos “mentre no em toqui a mi” o el “tant me fa” d’altres).

Això no obstant, a vegades hi ha llasts que enfonsen qualsevol resistència; per molt optimitzada que estigui la quilla de la nau. I la foto d’en Alan ha estat un d’aquests casos.
Com aquell despertador que de tant en tant sona, furiós, per fer-nos obrir els ulls i contemplar amb tots els sentits el malson.

Octubre

Sento recordar-ho, però ja som setembre... aquell mes per a molta gent fatídic en què s’acostuma a dir

que tot torna a les grapes de la inexorable normalitat. Per aquestes dates les vacances s’acaben per a la majoria de població i els anuncis de la tornada a l’escola suposen un avís amenaçador per tothom, no únicament per als menuts de la casa.

Certament, moltes de les idees revolucionàries que teníem per a les estones d’oci, aquells temes de lleure que havíem de reprendre “quan tinguem una estoneta” o aquell lloc subratllat en la llibreta d’indrets que cal mirar perquè pot ser que hi hagi enterrat el nostre tresor, es quedaran uns mesos en stand-by.

Això no obstant, és una deserció momentània. Val la pena que deixem aquests “pendents” ben anotats en els esbossos que han de servir com a martell per rompre la dura monotonia el proper cop que percebem que una estoneta se’ns posa bé per fer d’escarpa.

Sí, efectivament el setembre és una continuació; però alhora és també un començament que no podem (si així ho volem) desaprofitar.

I és que hi ha maneres i maneres de fer la “mateixa” cosa. No s’hi val a queixar-se que tot és sempre igual mentre ens obstinem a realitzar-ho amb idèntic procediment un cop rere l’altre.

Viktor Frankl deia que “quan ja no som capaços de canviar una situació, ens trobem davant el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”. És la gran màgia d’ésser els propietaris absoluts del nostre locus intern. Encara que un factor ens vingui definit externament som prou poderosos com per donar-li un petit gir, manipular-lo, veure-hi la finalitat del perquè ho fem o, en última instància, rebutjar-ho.

És clar que això comporta un treball personal que ningú ha dit que hagi de ser fàcil. La rutina, apart d’enredar-nos entre els seus fils, també ens encomana de l’èter del conformisme. I trencar qualsevol inèrcia, allò que fa que ens moguem sense esforç (ni motivació, potser) sol·licita un treball extra i exigent.

Per això és l’hora de posar-nos de mans a l’obra. Anotar en majúscules uns objectius (en els àmbits que vulguem: el personal, el professional, el social...) i fer que les accions de la nostra existència ballin al ritme de la música que aquests imposaran.

El ritme, aquest “1, 2, 3, 1, 2, 3... i tornar a començar”, serà el pilot automàtic que ens mantingui en la direcció desitjada a pesar de les turbulències que de ben segur arribaran per provar de modificar el nostre rumb. Allò que ens dugui a justificar mitjançant exàmens interns periòdics tot el que fem. I autoritzar-nos-ho segons la seva afinitat amb allò que vam decidir que seríem.

Això fa que el mes a témer no sigui pas el setembre, aquesta innocent catifa sobre la qual dipositarem esperances, anhels i, tant de bo, algun canvi per a millor.

En realitat, el mes que hauria d’espantar és l’octubre. Serà aquest el que ens durà les primeres notes sobre com de bé ho estem fent; i el que ens pot renyar per haver-nos rendit o estar-nos fent trampes a nosaltres mateixos.

Fronteres

Estem vivint amb una inusitada naturalitat un moment de grans canvis, de fets que sacsegen els

nostres dies i els jorns per venir.

I segurament sí que ens n’adonem. Però la pressa i la força d’aquest corrent inaplaçable i tossut causa que no ens puguem aturar a pensar ni en les repercussions de tot plegat, ni sapiguem posar-nos prou en el lloc de tota la gent que pateix, ni (i això és el pitjor) siguem capaços de trobar solucions per remeiar-ho.

Les fileres interminables de persones arribant a la utopia d’aquella Europa somiada que probablement mai arribaran a veure amb la bonhomia promesa és avui una tràgica realitat. Famílies senceres o fantasiosos solitaris que en comptes de trobar la imatge que l’anhel els havia ensenyat es topen amb un continent incapaç d’acollir-los amb la decència que es mereixen o, fins i tot, amb la sensació que ni governs ni habitants tenen gaires ganes de facilitar-los quelcom que no hauria d’ésser una demanda, sinó un dret d’allò més bàsic. Pura i simple humanitat, res més.

Ningú demana altra cosa. Gairebé ningú ofereix ni això.

Fan feredat les imatges que ens ofereixen aquests jorns els que proven a la desesperada de dur a bon terme la migració. Cares a pesar de tot felices d’arribar a l’objectiu, tot i que segurament encara no són del tot conscients del que els espera.

I el primer que acostumen a fer és punxar la zòdiac amb la qual han arribat, perquè ningú els pugui remolcar de tornada al lloc del que han vingut. Tota una declaració d’intencions: aquest és ara el seu lloc; no l’han triat, sinó que les circumstàncies extremes d’un país en guerra o una contrada on la fam és l’única llei els han empès fins aquí.

I ningú és més “d’aquí” que ells o qualsevol altre. Tot i que trobaran amb amargor un grapat de persones de les més diverses procedències que miraran d’imposar unes fronteres inventades com aquell sistema irracional i inhumà d’exclusió que així troba coartada per reivindicar-se amb impunitat. Glopejades d’un sentiment de superioritat moral que escampen com un verí perillosament encomanadís.

No. Ells no únicament s’aniran trobant barreres físiques (quilòmetres esgotadors, tanques massa altes, camins pedregosos, papers ideats que faran de clau inexpugnable, una meteorologia a vegades inclement...), sinó també barricades construïdes per la poca empatia dels seus congèneres.

I és que en molts llocs la migració mai acaba, i certes persones que hi arriben sempre estaran condemnades a sentir-se immigrants.

S’ha vist en els malaurat episodi de violència que hi va haver fa unes setmanes a Salou.

Evidentment, els aldarulls que causaren la comunitat senegalesa són totalment reprovables; però també ho són els comentaris de molta gent “d’aquí” per referir-se a aquests.

Ha d’ésser molt dur que persones que han nascut a Catalunya (o que fins i tot porten dues o tres generacions aquí) hagin de sentir-se diferents en base al seu origen o al seu color de pell. I que un país que hauria d’estar tan avesat a les migracions no hagi après encara res de res.

Resulta que una persona que va arribar a Salou des de Baena durant els  anys seixanta ho va fer amb valentia per guanyar-se la vida (igual que els catalans i els espanyols que els últims anys han hagut de viatjar fora pel mateix motiu); però en canvi algú que vingué de Senegal hi ha qui considera que hauria d’haver-se quedat al lloc on van néixer els seus avantpassats, encara que allà no hi hagi oportunitats.

És cert que tenim (a nivell global) una dificultat amb la gestió dels fluxos migratoris. Però potser no té solució si abans no resolem (a nivell individual o com a societat) algun altre problema, i greu, que tenim.