Fronteres

Estem vivint amb una inusitada naturalitat un moment de grans canvis, de fets que sacsegen els

nostres dies i els jorns per venir.

I segurament sí que ens n’adonem. Però la pressa i la força d’aquest corrent inaplaçable i tossut causa que no ens puguem aturar a pensar ni en les repercussions de tot plegat, ni sapiguem posar-nos prou en el lloc de tota la gent que pateix, ni (i això és el pitjor) siguem capaços de trobar solucions per remeiar-ho.

Les fileres interminables de persones arribant a la utopia d’aquella Europa somiada que probablement mai arribaran a veure amb la bonhomia promesa és avui una tràgica realitat. Famílies senceres o fantasiosos solitaris que en comptes de trobar la imatge que l’anhel els havia ensenyat es topen amb un continent incapaç d’acollir-los amb la decència que es mereixen o, fins i tot, amb la sensació que ni governs ni habitants tenen gaires ganes de facilitar-los quelcom que no hauria d’ésser una demanda, sinó un dret d’allò més bàsic. Pura i simple humanitat, res més.

Ningú demana altra cosa. Gairebé ningú ofereix ni això.

Fan feredat les imatges que ens ofereixen aquests jorns els que proven a la desesperada de dur a bon terme la migració. Cares a pesar de tot felices d’arribar a l’objectiu, tot i que segurament encara no són del tot conscients del que els espera.

I el primer que acostumen a fer és punxar la zòdiac amb la qual han arribat, perquè ningú els pugui remolcar de tornada al lloc del que han vingut. Tota una declaració d’intencions: aquest és ara el seu lloc; no l’han triat, sinó que les circumstàncies extremes d’un país en guerra o una contrada on la fam és l’única llei els han empès fins aquí.

I ningú és més “d’aquí” que ells o qualsevol altre. Tot i que trobaran amb amargor un grapat de persones de les més diverses procedències que miraran d’imposar unes fronteres inventades com aquell sistema irracional i inhumà d’exclusió que així troba coartada per reivindicar-se amb impunitat. Glopejades d’un sentiment de superioritat moral que escampen com un verí perillosament encomanadís.

No. Ells no únicament s’aniran trobant barreres físiques (quilòmetres esgotadors, tanques massa altes, camins pedregosos, papers ideats que faran de clau inexpugnable, una meteorologia a vegades inclement...), sinó també barricades construïdes per la poca empatia dels seus congèneres.

I és que en molts llocs la migració mai acaba, i certes persones que hi arriben sempre estaran condemnades a sentir-se immigrants.

S’ha vist en els malaurat episodi de violència que hi va haver fa unes setmanes a Salou.

Evidentment, els aldarulls que causaren la comunitat senegalesa són totalment reprovables; però també ho són els comentaris de molta gent “d’aquí” per referir-se a aquests.

Ha d’ésser molt dur que persones que han nascut a Catalunya (o que fins i tot porten dues o tres generacions aquí) hagin de sentir-se diferents en base al seu origen o al seu color de pell. I que un país que hauria d’estar tan avesat a les migracions no hagi après encara res de res.

Resulta que una persona que va arribar a Salou des de Baena durant els  anys seixanta ho va fer amb valentia per guanyar-se la vida (igual que els catalans i els espanyols que els últims anys han hagut de viatjar fora pel mateix motiu); però en canvi algú que vingué de Senegal hi ha qui considera que hauria d’haver-se quedat al lloc on van néixer els seus avantpassats, encara que allà no hi hagi oportunitats.

És cert que tenim (a nivell global) una dificultat amb la gestió dels fluxos migratoris. Però potser no té solució si abans no resolem (a nivell individual o com a societat) algun altre problema, i greu, que tenim.