Octubre

Sento recordar-ho, però ja som setembre... aquell mes per a molta gent fatídic en què s’acostuma a dir

que tot torna a les grapes de la inexorable normalitat. Per aquestes dates les vacances s’acaben per a la majoria de població i els anuncis de la tornada a l’escola suposen un avís amenaçador per tothom, no únicament per als menuts de la casa.

Certament, moltes de les idees revolucionàries que teníem per a les estones d’oci, aquells temes de lleure que havíem de reprendre “quan tinguem una estoneta” o aquell lloc subratllat en la llibreta d’indrets que cal mirar perquè pot ser que hi hagi enterrat el nostre tresor, es quedaran uns mesos en stand-by.

Això no obstant, és una deserció momentània. Val la pena que deixem aquests “pendents” ben anotats en els esbossos que han de servir com a martell per rompre la dura monotonia el proper cop que percebem que una estoneta se’ns posa bé per fer d’escarpa.

Sí, efectivament el setembre és una continuació; però alhora és també un començament que no podem (si així ho volem) desaprofitar.

I és que hi ha maneres i maneres de fer la “mateixa” cosa. No s’hi val a queixar-se que tot és sempre igual mentre ens obstinem a realitzar-ho amb idèntic procediment un cop rere l’altre.

Viktor Frankl deia que “quan ja no som capaços de canviar una situació, ens trobem davant el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”. És la gran màgia d’ésser els propietaris absoluts del nostre locus intern. Encara que un factor ens vingui definit externament som prou poderosos com per donar-li un petit gir, manipular-lo, veure-hi la finalitat del perquè ho fem o, en última instància, rebutjar-ho.

És clar que això comporta un treball personal que ningú ha dit que hagi de ser fàcil. La rutina, apart d’enredar-nos entre els seus fils, també ens encomana de l’èter del conformisme. I trencar qualsevol inèrcia, allò que fa que ens moguem sense esforç (ni motivació, potser) sol·licita un treball extra i exigent.

Per això és l’hora de posar-nos de mans a l’obra. Anotar en majúscules uns objectius (en els àmbits que vulguem: el personal, el professional, el social...) i fer que les accions de la nostra existència ballin al ritme de la música que aquests imposaran.

El ritme, aquest “1, 2, 3, 1, 2, 3... i tornar a començar”, serà el pilot automàtic que ens mantingui en la direcció desitjada a pesar de les turbulències que de ben segur arribaran per provar de modificar el nostre rumb. Allò que ens dugui a justificar mitjançant exàmens interns periòdics tot el que fem. I autoritzar-nos-ho segons la seva afinitat amb allò que vam decidir que seríem.

Això fa que el mes a témer no sigui pas el setembre, aquesta innocent catifa sobre la qual dipositarem esperances, anhels i, tant de bo, algun canvi per a millor.

En realitat, el mes que hauria d’espantar és l’octubre. Serà aquest el que ens durà les primeres notes sobre com de bé ho estem fent; i el que ens pot renyar per haver-nos rendit o estar-nos fent trampes a nosaltres mateixos.