25 d’oct. 2015

Històries entrellaçades

Fa unes setmanes, el programa 30 Minuts de TV3 va emetre un reportatge sobre l’arribada de
migrants que travessen el mar per arribar a una esperança simbolitzada en la costa de l’illa grega de Kos.

Es confrontaven les imatges de desesperació de sempre (gent arribant exhausta, plors de pànic o també d’agraïment, condicions indecents per acollir els nouvinguts, i ulls que fitaven el llarg camí que els quedava encara per recórrer) amb el turisme present que tradicionalment havia estat l’única procedència de les persones que arribaven temporalment a Kos. Unes imatges realment contundents que tenien la indecència de col·locar en un mateix pla el sofriment dels individus que escapaven de la paüra amb aquells que únicament cercaven una mica de relax enmig d’una vida còmoda i acomodada.
Fins i tot s’hi mostrava una senyora que, en un moment donat, exigia als immigrants que deixessin pas, ja que segons deia considerava que el passeig on estaven era “pels turistes”.

Tots nosaltres som molt comprensius. Diem entendre perfectament la situació d’extrema gravetat que viuen moltes persones. És més, en fem bandera.
Aquests dies mateix, no podem evitar deixar anar un lacònic “pobra gent...” cada cop que el televisor mostra una faç enfosquida per l’ombra de la desigualtat. Alan, sirians, un plor en una platja grega o a la frontera hongaresa... Som bona gent, i com més persones ho sàpiguen millor. Anem amb la bandera blanca alçada en senyal de Pau; com a mínim fins que algú ens en faci alguna digna d’ésser cobrada.

Això no obstant, amb bona fe no n’hi ha prou. I com en el cas de la senyora que exigia pas “pels turistes”, sovint ens molesta quan interrompen el nostre pas, sigui quin sigui el motiu, la motivació o la situació de la persona que ho fa.

Per bé o per mal, nosaltres som els protagonistes de la nostra existència.
I hi ha una virtut anomenada empatia que cal que aquells que són o se senten protagonistes tinguin per enllaçar amb els seus congèneres i no quedar aïllats. Per ancorar la seva perspectiva única i intransferible als cors d’aquells que l’envolten. I que aquesta conjunció jugui a conjugar tots els temps de la reciprocitat.

Tanmateix, sovint aquesta empatia es fa fum, esclafada sobre la rapidesa de les pròpies accions. Prou feina tenim per nosaltres mateixos en els moments que conformen una dura pendent com per tenir l’habilitat de saber multiplicar-nos per abraçar l’espai de l’altre amb ànims de pertinença.
És llavors que val la pena parar-nos, meditar, buscar el perquè últim i, tot seguit, anar a cercar els múltiples destins que podrem esbrinar encallats en els ulls dels altres.

Habitem una era que requereix un doble esforç (ja sigui a Kos, a l’Àfrica Occidental, a l’Índia, a Síria o al costat de casa). És una època de contes entrellaçats. No n’hi ha prou en fer-ho bé; ni tan sols en fer-ho millor. El que cal és ballar junts.
Així ajudarem i, a sobre, perviurem en més històries que únicament la nostra.

És llavors que segurament descobrirem que el regust que deixa un paper secundari pot ser més dolç que qualsevol protagonisme.