Calitja

Aquesta calitja impenitent ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits. Fins al punt que és totalment

impossible desempallegar-se de la sensació ni un sol instant.

El cos està pres per la sensació tèrmica ambiental i la impressió d’una insuficient transpiració que acaba situant tots els òrgans vitals com en un hivernacle en el qual es van deixant coure a foc lent... extremadament lent. D’aquí aquesta somnolència inexcusable.

Però la ment es deixa encomanar per la parsimònia que exigeix l’esforç inaguantable i, igualment, cedeix a la rendició davant d’aquest agost amenaçador. I és que, apart de la calor intransigent que dispara, aquest té com a arma la promesa que d’una forma dissimulada en xiuxiuejos ens anà fent la resta de l’any: “L’agost tot ho eixuga...”.

I volem que aquesta frase tingui sentit i que el mes en qüestió ens evapori totes les cabòries, tots els maldecaps, aquelles tasques pendents... el rastre d’una vida coneguda i exigent que ens marca amb els seus deures i havers un carril inalterable de quotidianitat que, contradictòriament, condueix únicament a la incertesa.

Mentrestant, nosaltres mirem d’omplir els espais de pausa, els buits ocupacionals que acostumen a aparèixer espontàniament per aquestes latituds d’any a causa que l’estat és general, dedicant-los al lleure o a aquelles tasques que sabem que restaran desateses a partir del setembre.

Això no obstant, ni el desgavellat moviment forçat que imprimim ni una agenda atrafegada acostumen normalment a foragitar el perfil baix de l’època. Sentim a mig gas, llunyanament, conscients que això no és l’existència real, sinó un oasi enmig de la travessia.

Tanmateix, a vegades amb l’aigua que neix de la deu imaginària d’un simple i fabulista miratge n’hi ha prou per refrescar-nos i que esdevingui benzina pels projectes que han de venir quan s’acabi la bonança estival.

Precisament per marcar ben bé la diferenciació entre l’avui i els altres mesos és que aquesta calima és dispersada ara per l’ambient. La seva missió és enterbolir qualsevol certesa amb un halo d’irrealitat, un sutge transparent que empastifi totes les coses de purpurina cristal·lina.

Perquè tot ens sembli un xic més agradable però, alhora, siguem conscients que res va tant de debò com fa uns dies. I ens puguem prendre per un cop a la lleugera l’extrema transcendència de tot plegat.

Per aquestes i altres coses, la fulla del calendari que duu representat l’agost és una novel·la, un conte curt; com a molt, una peça de realisme màgic... en definitiva, una ficció.

Mentre que a la resta de pàgines s’hi marca l’èpica de la supervivència, la lluita i el treball d’una forma fidedigna, ella té llicència per deixar de banda temporalment la història forjada dia a dia per vessar sobre el paper poesia. I escriu sobre els trenta-un quadradets que li pertanyen la lírica complexa de la imaginació, els projectes encara no desencadenats i la politja que extreu del pou dels anhels el líquid necessari per enaiguar les expectatives i poder anomenar el terreny negat ja definitivament Felicitat.

Però tot això serà quan hagi desaparegut de l’entorn aquesta calitja impenitent que ho inunda tot: aire, carrers, pell i sentits...