La cançó de l'estiu

Sembla que els darrers anys s’està perdent una mica aquella tradició tan típica quan arribava aquesta

època de proposar una “cançó de l’estiu”. Aquella que s’escoltava arreu i esdevenia la banda sonora de les aventures i desventures que tenien lloc entremig de la calor.

No crec que aquest fet que últimament no es decreti d’una forma tan clara com abans un tema que exerceixi d’himne estiuenc sigui així perquè la qualitat de la música que actualment es compon hagi minvat. De fet, encara que en general des de fa una temporada crec que és així i els discos avui no són res de l’altre món, les “cançons de l’estiu” mai s’havien caracteritzat precisament per la seva excel·lència. Si de cas eren “enganxoses”, “encomanadisses”, “amb ritme”, “fresques” o qualsevol altre eufemisme que fes innecessària i obviable la valoració qualitativa de l’obra. Només cal repassar el llistat històric de hits (començant per “La barbacoa” o altres perles per l’estil) per entendre aquest fet.

Ara bé, pel que sí servien aquelles cançons que es convertien en el fil musical d’un fragment concret de vida era per posar fites a la particular història de cadascú. I també per poder visualitzar l’evolució que hem practicat.

Això sol ja els dóna un incomptable valor.

Així, per exemple, és molt corrent que quan escoltem, una temporada després, una música que durant un temps ens havia encantat maleïm el nostre mal gust i en reneguem totalment.

Els gustos canvien, evolucionen; talment com ho fa el sabor d’un bon vi al fons del celler. De mica en mica es va creant un pòsit que es decanta al fons del recipient, allà on la marea del líquid és immutable i les coses són per sempre.

Per això només algunes melodies queden lligades durant tota l’existència a la nostra afinitat. Són aquelles que esdevenen les cançons de la nostra vida (i que generalment no seran gaires). La resta són passatgeres.

Tot i així, no es pot menysprear el valor d’aquells temes musicals que, encara que amb una data de caducitat predefinida, serveixen momentàniament per formar un ancoratge emocional que ens connecta amb un temps determinat en què visquérem certes vivències; experiències bones o no tant que, inexorablement, ens feren madurar o adonar-nos-en de quelcom.

En sentir-los, el cervell es connecta amb el record i acabem navegant per un dels meandres que conformen el mateix riu del que hem estat, som i serem. Paisatges ben diferents conformats per una mateixa aigua.