Llista única

Al final, després de marejar durant molt de temps la perdiu, s’ha arribat a l’anomenada “llista única”

per part principalment de Convergència Democràtica, Esquerra Republicana i la batejada com a “societat civil”. Amb aquesta, s’aspira a uns bons resultats a les properes eleccions del 27 de setembre, que aglutinin la major part de l’espectre independentista de votants.

Certament, com a experiment ha resultat interessant. L’exercici que deuen haver hagut d’efectuar els que perseguien aquesta unió bé es mereix un llibre (no s’estranyin que acabi arribant) que expliqui quines tècniques de gestió de grups i de treball en equip han hagut d’aplicar per ombrejar els personalismes (mai esborrar-los del tot) i fer predominar (o com a mínim aparentar) la noció del col·lectiu.

El primer que crida l’atenció és que per aconseguir un cap de llista de consens no s’ha utilitzat el terme mig, que és majoritàriament l’opció que es pren en aquests casos. Sinó que més aviat s’ha anat a cercar una persona que ideològicament és, com a mínim aparentment, més radical en molts termes que la mitjana de partits i entitats representats en aquesta agrupació.

La figura d’en Raül Romeva, però, pot ser encertada pel fet d’ésser un polític de reputada trajectòria que, des que es desvinculà del seu darrer projecte, no havia estat associat a cap altre formació.

Ara bé, el que impacta més és la introducció en la candidatura de “Junts pel Sí” de personatges no vinculats a l’activitat política.

En certa manera, això pot fer l’efecte que s’acudeix a una cita importantíssima, que exigeix la màxima preparació i habilitats, amb integrants que no són professionals de l’assumpte, sinó més aviat amateurs.

És com si el Barça jugués els partits importants amb una persona del públic en el lloc de porter o de davanter centre per representar el paper vital que té l’afició en la seva idiosincràsia.

Seria maco, però no necessàriament efectiu.

Així, a nivell d’opinió pública pot tenir un significat molt potent el fet que un objectiu que se’ns diu que no és estrictament polític sigui participat per diversos conformants de la societat. Ja se sap que el concepte de participar és sempre agraït, lluminós i reforça la moral.

Però possiblement a nivell efectiu no sigui el més idoni. Ja de primeres, el simple fet que els polítics hagin decidit que pot anar millor si no tothom a la llista és polític no fa cap bé a la ja minvada percepció de la població respecte aquest col·lectiu.

A més, el saber que si aquesta agrupació guanya les eleccions qui prendrà el poder seran de nou, com sempre, els polítics “professionals” deixa a l’ambient un lleuger tuf que es tracta d’una simple operació d’estètica, una capa de maquillatge que s’esvairà a la primera rentada.

Màrqueting, en efecte. Però no una lliçó qualsevol, sinó en realitat una de les més grans campanyes de màrqueting que s’han desenvolupat a Catalunya, possiblement.
I és que, de fet, no passa cada dia que el mateix país sigui, a més del receptor, el producted'una operació d'aquest tipus.