Dilemes de tragèdia grega

Amb el no rotund que oferiren els grecs a Europa a través de la consulta del passat cap de setmana, un núvol d’incertesa s’ha col·locat a l’atmosfera de la Unió.

Realment, el tema donarà molt a parlar.

A la troika li continuarà sense fer gens de gràcia la negació a mantenir els pactes acordats del govern hel·lènic (ara, a més, recolzat per la veu del poble); fins aquí tot normal.

Però és que fins i tot si ens posem a l’altre cantó, el d’aquells que han aplaudit la plantada grega, el problema és inevitable. És la implacable veritat de l’economia més primitiva o, si ho prefereixen (que el mot economia sovint fa una mica de basarda), del joc dels cistells: si has deixat X a l’altre i no t’ho torna, algun recipient està més buit del que hauria d’estar-ho.

I si són dels que consideren que el d’en Tsipras, Varoufakis i companyia ha estat un acte de valentia per haver-se oposat a unes condicions imposades indignes o massa extremes per part comunitària, aplaudeixin fins aquí. Però quan s’acabi l’aplaudiment romandrà encara la dificultat del deute. I d’alguna manera s’haurà de resoldre.

I és que hi ha cert tipus de problemes que van estretament vinculats a qüestions ideològiques. En aquests casos, podem posar-nos tot el forts que vulguem en aquesta segona part del dilema, però quan haguem acabat no ens en tocarà d’altra que anar a atacar la porció pràctica del maldecap. Si no, de debò no haurem resolt res.

Tanmateix, està d’actualitat que surtin uns corrents que es basin exclusivament en la part ideològica, però llavors abandonin a la seva sort l’altre tros de l’afer; sense veure que aquesta omissió té a vegades unes conseqüències ètiques tan o més greus que les del problema original (si hi ha persones sense habitatge està ben vist que ocupin la casa que algú altre ha pagat amb tota una vida d’esforços; o si hi ha gana es fa una acció per entrar en un supermercat i agafar aliments sense pagar... hi ha nombrosos i preocupants exemples).

El compromís real és treballar una preocupació partint d’uns supòsits morals sòlids i ben assentats. El que no s’hi val és a dir no estic d’acord amb el que em proposes i no vull saber res més de tu, quan en realitat hi ha un deute pel mig i unes condicions que davant la imminència de la necessitat prèviament van ser acceptades. Que la protesta sense solucions és molt fàcil!

De totes maneres, caldrà estar molt atents per veure per on va transitant el problema que ha ocupat les primeres línies.

De moment, de primeres, fa tot l’efecte d’aquells dilemes que tots hem tingut alguna vegada que ens consumeixen molta energia pensant-los i repensant-los i, tot i així, sabem ja abans de prendre una decisió entre les alternatives que proposa que no donarà resultat.

Fem el que fem la cosa no acabarà bé o, com a mínim, amb les millors condicions per totes les parts afectades. Triem allò que triem, ens quedarà el mal regust de creure que ho podíem haver fet millor.