Relacions que cremen

En els últims dies hem sentit a parlar molt d’un divorci. I en aquest cas no s’ha tractat d’una de les múltiples xafarderies que omplen les revistes del cor, entremig dels flirtejos de la cantant de moda o l’enèsima baralla dels ducs de no-sé-què, ni d’una típica conversa de perruqueria; sinó que la notícia ha provingut de l’àmbit polític.

M’estic referint, com ja hauran captat, a la separació entre Convergència i Unió. Una separació des de fa temps anunciada (el temps dirà si es pot definir com a “mort anunciada” o just el contrari), però que això no obstant no se li pot treure protagonisme. Per les raons òbvies de la càrrega política i social que durant tants i tants anys aquesta coalició ha tingut a Catalunya.

La guspira definitiva que ha propiciat l’incendi que ha acabat arrasant aquell saló que els integrants del grup algun dia devien haver trobat fins i tot acollidor ha estat l’ofensiva cap a la independència de Convergència Democràtica de Catalunya, que es veu que pels d’Unió, més partidaris de nedar i guardar la roba, és totalment radical i forassenyada.

És clar que aquesta guspira feia tot l’efecte que algun dia havia de saltar. En una habitació on col·loques les ampul·loses catifes del “seny” que cobreixi tots els pensars a la vora d’una llar de foc de la “rauxa” que per mida no estava preparada per rebre tanta llenya, hi ha tot el risc i més que les flames arribin i esdevinguin incontrolables.

Acaba passant com amb altres parelles que coneixem o de les quals hem tingut notícia al llarg de la vida, que acaben trencant-se per les raons més diverses, particulars i a vegades fins i tot inversemblants...

Hi ha des d’aquella erosió de petits grànuls de sorra fina que van colant-se en els actes del dia a dia i llimen amb parsimònia qualsevol il·lusió, fins al gran roc que cau com la llosa menys subornable i ho esquinça tot en un sol segon.

Existeix la parella que serà capaç (i voldrà) de gestionar els seus sentiments per mirar de reconduir, emprenent les accions que calgui, la situació; mentre que una altra es deixarà vèncer (o voldrà deixar-se tombar) per la primera pendent.

Hi haurà la persona de confiança ferma que posarà tota l’ànima en el convenciment que aquella companyia durant el camí ja és per sí sola una recompensa, sense haver d’esperar més objectiu, i maquillarà o perdonarà d’una forma natural qualsevol dubte amb aquest pilot automàtic posat; i també hi haurà qui una petita falta o un pensament negatiu li farà trontollat tot el seu món (escala 6,9 de Richter emocional) amb greus implicacions de trencament.

També són presents aquelles parelles que prefereixen mantenir amb vida artificialment una relació a causa de les aparences, el “què diran” o una quotidianitat que els manté en una perllongada letargia que no respira ni sent; mentre que unes altres tindran la creença que, quan notin que un final ha arribat, serà hora de recollir els trastos i desplaçar-se de nou cap a la individualitat que els ha de permetre la perspectiva necessària per estimar altre cop amb aquella intensitat.

Moltes i moltes variables són les que caracteritzen una parella i fan que, talment com succeeix amb totes les persones a nivell individual, cadascuna sigui única. Com un ésser singular compost de dos pensars i amb dos cors bombejant sensacions a vegades en direccions diferents.

D’aquí la dificultat de cultivar qualsevol relació i, alhora, el seu principal miracle: quan un i un no són el dos que donaria la suma ni l’ú que resultaria de la seva multiplicació, sinó el número imaginari que converteix una mirada finita en tot allò infinitament imaginable.