Megafonia

Dissabte passat es va jugar un partit de futbol en el qual van tenir-hi cabuda dues magnífiques representacions d’una expressió col·lectiva.

En primer lloc, hi tingué presència la projecció que legítimament correspon a l’esport: un grup de persones que gaudeixen seguint un determinat equip fins al punt d’identificar-s’hi plenament. I assaborir amb èxtasi les victòries, de la mateixa manera que cal mastegar amb pena i esforç la durícia de les derrotes.

Però, d’altra banda, també va tenir lloc a l’escenari del Camp Nou una altra representació col·lectiva, tot i que secundària (encara que hi hagi qui vulgui fer veure el contrari i la magnifiqui).

Es tracta de la xiulada força unànime que els presents van originar mentre sonava per megafonia l’himne espanyol.

Ambdues situacions són similars pel fet que són l’expressió conjunta per part d’un segment de la població d’un sentiment.

En el cas del Barça (o de qualsevol altre club esportiu), mostren una fidelitat de la gent pel que fa a uns colors i uns esportistes.

Però en el cas de la xiulada, l’anàlisi ja no és tan clara, ja que es pot deure a una sèrie de factors. Només per citar-ne uns quants, pot haver vingut causada perquè el poble desitja expressar el seu malestar pel tracte que reben d’altres zones; perquè no està d’acord amb les actuacions dels polítics que governen; o perquè senzillament anhela que s’escolti la seva veu...

Sigui quin sigui el motiu que dugui un grup més o menys nombrós de persones a organitzar-se amb un sol crit a favor o en contra de quelcom, això ha de saber considerar-se sempre en la seva justa mesura.

I és que això serà positiu quan la direcció comuna proporcioni a les persones individuals l’abric de la col·lectivitat. Poder trobar-se amb els amics per veure un partit o comentar la darrera jugada; il·lusionar-se a l’ensems per un trofeu que espera a l’horitzó; presenciar com una dura i grisa jornada de treball rutinària s’omple de color al capvespre, coincidint amb l’hora del matx (o d’una xiulada)...

La humanitat sempre ha cercat eines, característiques o expressions que proporcionin als individus l’oportunitat d’alinear uns objectius i unes creences amb els seus congèneres. Ja sigui a través de la filosofia, la religió, la història, la política... o l’esport.

Tanmateix, res d’això esdevindrà idoni quan perdem el nord de la justa mesura i ens hi aboquem en excés.

Quan es noti que costa sortir de la rua dels fets compartits, o que els projectes propis i individuals adquireixen un segon pla o són menys motivadors que els col·lectius, probablement serà que ha arribat el moment de fugir de nosaltres mateixos per anar-nos a trobar de debò, sense vacil·lacions i, sobretot, sense intermediaris.

Si no, correm el risc de patir una alienació que anul·li la idiosincràsia de la persona que som. I sense una personalitat ferma i coherent, ni serem allò que volem ni podrem bastir una suma que proporcioni una col·lectivitat poderosa.