De la crítica a la decisió

El passat cap de setmana van constituir-se els nous ajuntaments. Després d’unes setmanes d’incertesa, de pactes públics i, segurament, també de converses en el mé

s estricte secret, ja tenim els equips de govern formats. Han sorgit d’una estranya mescla entre la voluntat del poble (representada pels percentatges electorals dels darrers comicis) i una estratègia política que ni segurament Sun Tzu amb la seva obra “L’art de la guerra” podria haver igualat.

Ara és l’hora de la veritat. Per a tothom, tant els consistoris que mantenen els i les batlles anteriors com aquells que han canviat els colors polítics predominants.

Tanmateix, la curiositat (fins a l’extrem de morbositat, a vegades) fa que centrem l’atenció sobretot en aquests darrers. Principalment en aquells casos en què el canvi ha estat inesperat.

I entre aquests casos, sobresurt per mèrits propis el cas de l’Ajuntament de Barcelona (o el de Madrid, però el primer ens afecta a tots els catalans força més).

Aquests dies s’han transcrit mil·límetre a mil·límetre les primeres passes d’Ada Colau a la Plaça Sant Jaume (a l’interior de l’Ajuntament, s’entén). Per diversos motius...

En primer lloc, perquè la monotonia de sortir sempre les mateixes formacions s’ha esquinçat d’un cop amb la irrupció de nous partits.

En segon lloc, perquè les idees de Barcelona en comú semblen predisposar al xoc amb sectors tradicionalistes; sobretot l’econòmic.

I en tercera posició (però no pas per això menys important, ans el contrari), perquè hi ha molta curiositat per veure com grups que han fet la transició des de la protesta fins als àmbits de poder se’n surten amb la gestió.

Originalment aquestes organitzacions havien alimentat el debat simplement amb la crítica salvatge i la desconsideració vers certs àmbits de “poder”.  Però ara és l’hora de les decisions, i per aquestes són imprescindibles les solucions.

I sovint aquestes resulten força més esquives a la pràctica que quan només calia teoritzar-les. Que ja se sap que tirar la pedra costa força més quan tothom et mira i, a més, ets conscient que si trenques el vidre et tocarà arreglar-lo.

S’ha fet molt èmfasi principalment en la relació amb aquelles organitzacions públiques amb les quals moviments com els dels “Indignats” o la “Plataforma d’Afectats per la Hipoteca” (d’on han germinat els actuals governs municipals de Barcelona i Madrid) havien topat: policia, entitats bancàries, grans empresaris, etc.

Per tant, cal mirar amb atenció (i amb tot el crèdit de confiança necessari) com els nouvinguts es mouen entre aquest lobbys imprescindibles –pesi a qui pesi- pel bon funcionament del país.

I és que perquè aquest “canvi d’aires” que algunes veus pregonen ens provi, serà imprescindible una variació de xip immediata i conclusiva per part dels actors principals de la història.

Una modificació urgent que transformi les crítiques i la segregació que estaven proposant des del carrer per solucions que no menystinguin ningú i tapin tots els dubtes ja des de les primeres passes.