Allà on ens porti el llenguatge

Passades les eleccions, aquestes de diumenge passat o qualsevol de les altres, disposem d’uns resultats numèrics, d’unes xifres de participació i de vots; però encara no d’uns resultats definitius.

I és que si la finalitat d’uns comicis és que el Poble triï els seus representants, a hores d’ara a la majoria de localitats encara estem ben lluny d’aquest objectiu. Pràcticament només aquelles que hagin tingut uns guanyadors en majoria absoluta coneixen avui la conformació definitiva del seu ajuntament.

En el moment que s’acaba l’escrutini comencen els contactes entre els polítics per mirar d’assolir conjuntament l’alcaldia o bé intentar reforçar la posició de privilegi aconseguida.

I hi ha molta gent que percep aquests moviments com antinaturals, realitzats a esquenes dels votants (ja que són posteriors a l’emissió del vot).

Tanmateix, cal entendre que aquesta part del procés és totalment necessària (segurament poc “estètica”, però necessària). Imaginin-se si no què passaria en un consistori en el qual qualsevol proposta es veiés aturada sistemàticament perquè els opositors superen en nombre aquells que la duen sobre la taula. Resultaria una situació totalment impracticable.

Per tant, ara és l’hora dels contactes, dels pactes i de les negociacions.

Per tot això esdevé indispensable tenir una especial atenció a aquells actes lingüístics que l’Ontologia del Llenguatge identifica com a bàsics.

En primer lloc, cal tenir cura amb les afirmacions. Que tothom exposi d’una forma clara quina és la seva visió de la realitat perquè pugui comparar-se amb la de l’altra persona.

Cal considerar que quan afirmem quelcom ens comprometem amb la veracitat d’aquest argument davant de les persones que ens escolten, adoptant per tant una innegable responsabilitat social.

En segon lloc, s’hauran de formular unes peticions que continguin amb detall com a mínim allò que ens manca, allò que demanem a l’altre, i les condicions temporals i de satisfacció a què aspirem (és a dir, quan l’altra persona ho ha d’haver fet i com ho ha d’haver realitzat per aprovar-la).

Com a contraprestació, qui negociï haurà de pronunciar també alguna oferta. I per ser vàlida aquesta haurà de constituir una oportunitat per l’altre i apuntar directament als seus interessos (per tant, serà indispensable una escolta activa per reconèixer allò que pot necessitar l’altre).

Evidentment, caldrà que totes les parts basteixin promeses conjuntes. Amb aquestes estaran transformant el futur (amb la responsabilitat que això comporta), ja que significa que diverses persones es posaran a treballar juntes en l’assoliment d’un objectiu comú. Afortunadament, aquestes promeses permetran que es puguin aconseguir coses que haurien estat impossibles sense l’habilitat de coordinar accions amb els altres.

En qualsevol procés de negociació les promeses són especialment importants, ja que de la forma en què les fem i les complim en depèn la qualitat de les nostres relacions i la forma com personalment vivim quelcom tan important com és el compromís.

I finalment hi ha les declaracions, aquells fets lingüístics de múltiples tipologies (des de la “declaració del sí”, en què assumim un compromís; a la “declaració del perdó”, amb la qual ens responsabilitzem per no haver complert un compromís; o fins i tot la “declaració del no sé”, que esdevé el primer graó de qualsevol procés d’aprenentatge) que generaran automàticament un nou món per a aquells que les pronunciïn.

Sempre que tinguin la capacitat de fer-les complir, és clar.