Vigila per on camines

Aquest passat diumenge es celebrà el Dia de la Mare. I com fet expressament per commemorar aquesta diada, s’han fet famoses arreu del món unes imatges precisament amb una mare exercint el seu rol amb un ferri protagonisme.

Suposo que ho recordaran. El context són els aldarulls que es van aixecar als Estats Units, concretament a Baltimore, en què milers de persones protestaren d’una manera violenta per la mort d’un jove negre de vint-i-cinc anys, Freddie Gray, a mans de la policia. I enmig d’aquest panorama, de sobte sorgí del no-res una senyora (que després vam saber que es deia Toya Graham) que va començar a repartir bufes al seu fill adolescent fins aconseguir que aquest abandonés el grup que havia iniciat l’enfrontament amb les forces de seguretat.

Aquesta aparició inesperada ha sorprès l’audiència de tot el planeta. Per bé o per mal, ja que alguns maleiran la dona (per la forma en què repartia a tort i a dret, fent palès que les seves dots de negociació eren altament persuasives) i altres l’han alçat fins l’altar de la veneració (perquè s’han aferrat al fet que volia protegir el seu fill per sobre de qualsevol altre motiu).

D’aquesta història, particularment n’he extret dues reflexions que ben bé serien dignes d’estendre’ns-hi força més, però que miraré de resumir.

En primer lloc, em fa la impressió que el paper de les manifestacions no ha variat al llarg del temps tot el que ho hauria d’haver fet.

Avui, la majoria de països “mediàtics” sostenen tenir una democràcia perfectament arrelada i consolidada, i els ciutadans que l’integren s’aferren a aquesta declaració de principis per fer valer el pes insubstituïble del poble a l’hora de prendre decisions que els afectin.

Abans (o encara ara, malauradament, en països sense aquest desenvolupament –o bé que només el tenen de paraula-) era normal que la població hagués de sortir al carrer d’una forma desesperada per denunciar amb un crit equànime, per intentar que als governants de torn els caigués la cara de vergonya i aturessin d’un cop allò que consideraven una injustícia.

Tanmateix, actualment que hauríem de disposar de les eines de la democràcia per tenir un diàleg continu i fluid amb els nostres legisladors, resulta que la majoria de manifestacions transcorren segons els mateixos ritus arcaics d’aixecar la veu i, si pot ser, resultar ésser igual o encara un xic més intolerants que aquells que ens neguen que els donem l’opinió.

Els manifestants no aporten majoritàriament solució a les queixes. I és que ja se sap que raonar és sempre molt més complicat que vociferar, de la mateixa manera que exercir d’“anti-sistema” és molt més senzill que prendre la responsabilitat de la decisió o cercar solucions.

D’altra banda, una segona cavil·lació a la que m’ha dut l’episodi de la mare de Baltimore ha estat per valorar com de difícil és exercir el rol de mare o de pare (que d’això ja se n’ha parlat bastant...) i, sobretot, com de complicat deu ser quan arriba aquell moment que cal decidir entre continuar exercint-lo o bé anar deixant gradualment el fill perquè prengui les seves pròpies decisions i abraci amb autonomia les doctrines que cregui més adequades.

Què fem? Deixem que el nen de setze anys vagi a una manifestació per quelcom que creu o bé si nosaltres opinem que no hi ha d’anar li impedim? No deu ésser fàcil la tria.

Ens podem recolzar en aquell microconte que explica una situació en què un pare li diu al seu fill: “Vigila per on camines”, i el fill li respon: “Vigila tu. Recorda que jo segueixo els teus passos”.

Doncs això: que complicat deu ser saber quan continuar deixant marcada la petjada o bé quan accelerar perquè el fill, en comptes de la nostra estela, vegi un camí que l’obligarà a múltiples eleccions a partir d’aquell moment...