Aïllats

Diuen els experts en noves tendències i en tecnologia que ben aviat es faran realitat algunes coses que avui semblen pura ciència-ficció.

També és cert que durant els últims decennis ja hem viscut uns esdeveniments accelerant-se ferotgement. Hi hauríem d’estar habituats.

A hores d’ara tenim uns mòbils que fan de tot, comprem allò que desitgem des del sofà estant, amb un GPS anem de porta a porta sense perdre’ns, el cinema acut a casa nostra amb els sofisticats sistemes audiovisuals que hi ha disponibles, i molts altres canvis més.

Però la modernitat és precisament modernitat per això, perquè és impossible acostumar-s’hi. Quan crèiem que ja ho havíem vist tot, irromp un objecte o una tendència que esquinça totalment el nostre pensament i, sobretot, les rutines a les que finalment ens estàvem avesant.

Ara algunes veus expliquen que des del futur estan arribant un seguit d’ítems caminant en marxa enrere per arribar prestos al nostre present: es veu que estan a prop els cotxes que es conduiran ells mateixos de manera totalment autònoma; el teletreball des de casa es generalitzarà; a través de la web obtindrem no només productes, sinó qualsevol servei d’una forma personalitzada; els avenços en l’àmbit mèdic prometen una esperança a la qual ens hem d’aferrar sense dubtar-ho...

Veient aquest panorama, ens podem preguntar: quin ha estat el comú denominador dels invents que l’ésser humà ha anat generant durant la història?

Doncs, possiblement, si ho haguéssim de subdividir a l’engròs podríem fer-ho en tres grans paquets: per una banda hi ha aquells invents transcendentals que majoritàriament van destinats a augmentar els anys de vida, com per exemple la penicil·lina o les teràpies genètiques, per posar-ne dos exemples; en segon lloc hi ha aquelles innovacions que pretenen fer la vida més fàcil, com l’electricitat o la roda; i en tercer lloc, els invents que volen tornar l’existència diferent (per exemple creant noves necessitats allà on no hi havia una demanda, que és per exemple el que féu l’empresa Apple quan proposà el seu iPad).

Ara bé, la tendència que semblen desprendre en els darrers temps els dos últims grups sembla certament preocupant.

I és que en la majoria de casos aquest “facilitar la vida” està intrínsecament relacionat amb l’aïllar-nos, el quedar-nos sols.

Sembla que vulguem haver d’interrelacionar-nos com menys millor amb la persona que està a l’altra banda del taulell d’una botiga; que les nostres amistats no es construeixin sobre sentiments, sinó sobre un trist codi binari, o virtualitzar el transcórrer vital perquè acabi assemblant-se el màxim possible a una pantalla o un videojoc.

D’altra banda, estem cercant allò que considerem que ens manca a l’exterior en comptes de mirar de millorar d’una manera interna o meditar sobre els nostres canvis. Ens centrem més en el tenir que en el ser, i això té un risc innegable.

Tanmateix, som éssers socials per naturalesa. D’algun lloc acaben sorgint finalment, de tant en tant, aquelles ànsies per reunir-nos o per exterioritzar pensaments i sensacions a la vora d’algú disposat a escoltar-nos.

De ben segur que quan s’hagi inventat tot allò que ens separa dels nostres semblants hauran de crear-se nous ponts. Per retornar a la riba sovint abandonada que la melangia obligarà a tornar a abraçar.