Comunicació no-violenta

Diuen els medis de comunicació que aquesta setmana pot ser decisiva per al desenvolupament de la guerra d’Ucraïna.

Es compta amb l’intent de n’Angela Merkel i d’en François Hollande com una darrera oportunitat, un crit desesperat per evitar que continuï la massacre.

Complicat, però en casos com aquests ens hem d’aferrar a un clau roent...

És un tòpic, però per això no deixa de ser cert que costa d’entendre que en ple segle vint-i-unè, farcit segons anuncien de modernitat, avenços, drets, tolerància i justícia es mantinguin vives les guerres.

Diu molt poc de l’ésser humà que no hagi estat capaç de trobar una alternativa per solucionar les disputes que no sigui mitjançant la violència. Cap bandera, principi, profeta o tros de terra justifica aquest jugar amb vides.

Ara que, d’altra banda, la ignomínia es pot arribar a entendre (encara que sigui mitjançant aquell mecanisme de pensament consistent en posar-se en el cervell de persones que creiem que ben poc tenen a veure amb nosaltres). Només cal fer un cop d’ull a la manera en què moltes persones s’expressen o miren de “resoldre” conflictes a nivell individual, i extrapolar-ho a una col·lectivitat.

Marshall Rosenberg, un psicòleg nord-americà que és el creador del que s’anomena Comunicació no-violenta, proposa una sèrie de passos per rodejar (i mirar de solucionar) els diferents punts de vista que inevitablement apareixen com una llosa entre dues persones.

Resumint-lo molt, el model parteix de dos nivells...

En el primer, es diu que cal proporcionar a l’interlocutor una clara intenció de respecte (no anar amb foscos propòsits i actuar de bona fe) i una qualitat de connexió (molt relacionada amb l’empatia cap a l’altra persona i amb l’assertivitat cap a un mateix).

I en el segon nivell, Rosenberg parla sobretot d’emprar una estructura lingüística clarament definida. Els seus pilars han d’ésser:

•      els fets (no pronunciar retrets –del tipus “Et passes tot el dia a l’ordinador”-, sinó sentències comprovables –“Ahir vas estar de 16 a 21 h. a l’ordinador”-);
•        l’expressió de sentiments (no ens ha de fer por exterioritzar com ens sentim o com ens fa estar un fet);
•      fer saber quines són les nostres necessitats (allò que requerim per poder millorar o solucionar l’afer. L’origen d’una emoció és una necessitat no-resolta);
•      i, finalment, emetre una petició (demanar al nostre interlocutor quelcom factible, d’una forma concreta i expressada en un llenguatge positiu).

Però en comptes de fer això, fem ús d’una violència subtil: exigim, donem consells no demanats, no sabem escoltar, no donem espai a l’experimentació, diagnostiquem tot allò que pertany (exclusivament) als altres, menyspreem o exigim en comptes de compartir...

Així no és estrany que se’ns escapin de les mans moltes situacions.

Massa sovint oblidem que les relacions sanes haurien d’estar basades en allò que en llenguatge empresarial s’anomena Win-Win; negociar de forma que, al final, ambdues parts se surtin amb la seva i acabi guanyant tothom.

Ja se sap que rivalitzar és la part obscura de competir...

Segurament si tinguéssim aquesta cultura del saber posar-nos en el lloc de l’altra persona, allò tan obvi del no voler per a l’altre allò que no desitjaries per a tu, el món aniria un xic millor.

I és que per acabar en les grans guerres o en els conflictes globals moltes vegades es comença pel comportament d’un de sol a nivell individual.