Pla B

Certes coses donen un respir al trajecte de les nostres vides. I és que hi ha alguns episodis que donem d’avantmà com a certs i, per tant, no cal que hi pensem més. Podem posar el pilot automàtic i deixar-los fer mentre nosaltres ens permetem concentrar-nos en altres afers.

Per exemple, una d’aquestes coses que donem per fetes és que a l’estiu fa sol, molta calor i un clima propici per gaudir de les vacances i l’aire lliure.

I recolzant-nos en aquest pensament (amb una base certament fundada per l’estadística i els seus registres) ens posem a fer plans.

Així, ja al mes de març o d’abril podem començar a rumiar si a l’agost anirem a la Costa Brava a la platja o a la Cerdanya a rebre banys d’un aire una mica menys tòrrid; ara bé, si el que desitgem és esquiar ja comptem que la cosa ens sortirà un pèl més cara i haurem d’anar a l’altra punta de món per trobar neu.

Això no obstant, de tant en tant allò previsible se’ns descabdella i ens obliga a improvisar. Ha passat, sense anar més lluny, amb aquest estiu nuvolós, apagat i indiferent que ens ha tocat aquest any. Moltes prediccions que havíem fet i aquelles fotografies emmarcades en aquestes dates que havíem imaginat i que tenien un cel blau i un astre rei radiant de fons se n’han anat definitivament en orris.

Per bé i per mal, ocorre en moltes situacions de la vida això de deixar-nos anar tot esperant una cosa i que llavors n’acabi esdevenint una de ben diferent o, fins i tot, totalment oposada.

El positiu d’aquests casos és que apareix en les nostres existències el factor sorpresa. Ens toca improvisar a partir del nou escenari, ja que allò preconcebut grinyola per tot arreu.

I ja se sap que les sorpreses són el millor antídot perquè l’emoció, aquella esgarrifança, abandoni el seu ostracisme i tregui el cap de forma decidida per sobre de la selva espessa i acaparadora com unes arenes movedisses de la quotidianitat.

Però en el fet que ens trenquin els esquemes no tot és amable.

Per començar, una cosa que tots fem en major o menor mesura és visualitzar allò que en determinada situació futura creiem que passarà. Això serveix a la nostra ment com a entrenament, per avaluar amb antelació  què es trobarà en aquell context, com actuarà davant de certa resposta o què dirà per amorosir determinada rèplica.

Per tant, si l’attrezzo varia la persona es troba tot d’una davant d’una situació no només nova, sinó també no entrenada. I això la fa doblement inexperta.

A part, en el transcórrer per aquest món posem en marxa, moltes vegades imperceptiblement, automatismes. I un dels més destacats i estesos és el de seguir les convencions que la societat dicta.

Copiem el que hem vist fer. Avançar per un camp de blat trepitjat exigeix menys esforç que fer-ho per una plantació verge en la qual les espigues s’aixequin orgulloses.

Llavors, si ens toca decidir de forma improvisada, serà més probable que manegem la imaginació per tirar endavant seguint el nostre propi i intransferible camí.

Alegrem-nos, doncs, perquè aquest estiu de rebaixes que hem tingut, inepte i ploraner, ens ha regalat la significativa oportunitat d’esquinçar pel bell mig la nostra zona de confort i exercitar els plans B.

I és que, al capdavall, qui no es conforma és perquè no vol.