Setembres

Quan algú intenta escriure una columna d’opinió per aquestes dates, corre el risc de caure en un relliscós reguitzell de tòpics. I és que fàcilment es cau en la temptació de començar a parlar dels mateixos temes de sempre, que cíclicament retornen quan s’albira l’olor de setembre.

Amb el mateix ritme que a partir d’avui l’ocre i els marrons acabaran posseint les fulles per, lentament i de forma traïdora, conduir-les fins a un suïcidi col·lectiu, els titulars repetits s’encadenen, quan arriba el final d’agost.

Això no obstant, no es pot deixar de banda que, per molt que per repetida sigui una cosa totalment previsible, no ha d’obviar-se la transcendència de la “tornada” que d’una manera o altra la majoria practiquem quan l’estiu fineix.

Hi haurà els vailets que tornaran al col·legi, que és possiblement la “tornada” més radical (la infantesa més pura i lliure dóna lloc a les obligacions i a les imposicions del món dels adults).

Però fins i tot pels nens més grans (o pels més grans ja en absolut nens) el canvi és substancial. El final de les vacances o, encara que aquestes no hagin existit, simplement la terminació de l’estat d’excepció que constitueix l’estiu és un argument suficientment consistent com per trasbalsar-nos l’existència.

Tornarem a tancar-nos. I aquesta reclusió tindrà lloc d’una manera física (les excursions, els viatges, les terrassetes... deixaran lloc a oficines, sofàs de menjadors davant de televisors o “entreparets” diverses ), però sobretot mental.

Això és així perquè la nostra psique percep que li tallen les ales. Tant de temps preparant o esperant quelcom que és el que en major mesura reté els efluvis de llibertat per, a les postres, veure com l’oportunitat s’escola d’una manera escàpola i veloç, sense gairebé temps de tastar-ne les virtuts.

Certament, costa (i més a les alçades a les que estem) acceptar de bon grat les qualitats de l’etapa que enceta el setembre. Però es tracta d’una oportunitat que no podem deixar fugir.

Per això els proposo que, durant aquesta costa que ve i quan puguin driblar per un instant les múltiples obligacions, s’asseguin tranquil·lament en un lloc el més còmode i plàcid possible i es posin a mirar una pel·lícula.

Però sense engegar cap pantalla, sinó únicament posant en marxa la ment. I, igualment, sense buscar trobar-hi superherois, actors de renom o tocs hollywoodians, sinó simplement nosaltres mateixos.

El film que els demano que vegin és una visualització d’allò que faran (i per tant, d’una manera o altra, allò que seran) a partir d’avui mateix i fins les pròximes vacances.

Deixin-se posseir totalment per aquesta visió, fruint des del més mínim dels seus matisos; rodolant d’un cantó a l’altre del recinte tancat per costums, horaris, inèrcies, quotidianitats i obligacions.

I quan tinguin ben amassada i s’hagin fet ben seva aquella sensació, comencin a recopilar tot allò positiu, potent, que els proporciona la rutina i, igualment, aquelles coses que abolirien immediatament.

La resta és tan fàcil (i tan difícil) com potenciar allò que ens plau, mirar d’incloure allò que ens manca o minvar l’efecte (ja que a vegades no se’n pot prescindir) d’aquelles coses que ens disgusten.

El setembre no serà tan feixuc ni tan tòpic si fa joc amb la vida que desitgem. A què esperem, doncs?