Èxodes

La setmana passada, l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) va fer públic un informe en el qual s’exposava que el nombre de desplaçats i refugiats ha assolit el seu màxim nivell des de la Segona Guerra Mundial.

A finals de l’any 2013, les xifres fan feredat: segons aquestes últimes dades disponibles, uns 51 milions de persones es veien obligades a viure lluny de les seves llars com a conseqüència de conflictes, persecucions diverses o els alts extrems de violència que estan assolant certes parts del planeta.

Concretament, 33,3 milions d’aquests obligats a marxar són desplaçats (es queden dins de les fronteres polítiques del seu país), mentre que 16,7 milions són refugiats (que han hagut de travessar com a mínim una frontera per poder ja no viure, sinó simplement sobreviure).

Només durant l’any passat, uns 6 milions de persones es veieren obligades a abandonar les poblacions que els acollien, perseguides per la força desmesurada d’injustos enfrontaments.

Des que es comptabilitzen aquestes informacions, mai a la vida s’havia produït un èxode semblant.

Això pot ser degut a què les confrontacions cada vegada són més llargues i pronunciades, hi ha més gent movent-se per l’interior del seu propi país i el retorn (si és que és possible) es fa esperar cada cop més.

Els sanguinaris episodis de Síria (principalment, ja que més de 2,4 milions de refugiats provenien d’aquí), Sudan del Sud i la República Centreafricana tenen bona part del desmèrit d’aquest increment, aquest in crescendo constant, colossal i que a vegades fa l’efecte d’ésser totalment indomable.

El Consell Europeu de Refugiats i Exiliats (European Council on Refugees and Exiles, ECRE), que ha analitzat la situació, n’ha tret una radiografia molt clara: primer els ciutadans miren de moure’s pel territori del seu país. Només quan no hi ha més remei aquesta escapatòria ha d’expandir-se cap a zones més llunyanes. I massa sovint aquesta “estada” es perllonga (el 50% dels refugiats porten com a mínim cinc anys instal·lats fora).

D’aquest informe, crida molt l’atenció que el 86% dels refugiats mundials són acollits per països en vies de desenvolupament. En només una dècada, els estats més rics han passat de rebre més del 30% d’aquests refugiats a ben just un esquifit 14%.

Sempre plou sobre mullat (o bé els núvols són desviats pels vents predominants allà on més els convé, qui sap...).

Que dur deu ser veure’s obligat a abandonar allò que consideres casa teva i haver de caure en una zona de pànic forçada, empès no per la pròpia voluntat de canvi, sinó per l’anhel bèl·lic d’algú altre.

De tant en tant (i més últimament), voluntats alienes, contextos, crisis o presses fan d’energies que ben poca cosa tenen a veure amb nosaltres la força motora que ens regeix.

Adaptar-se, en diuen; i darrerament molt (massa), ens hem d’adaptar!

I fer del lloc on ens ha enviat la transformació una llar el més nostra i còmoda possible. A pesar que alguns canvis són tan despietats que sembla que no cerquin que ens hi ressituem a sobre, sinó sacsejar-nos tan fort per testar simplement si al final acabem caient.