La recompensa serà proporcional

Diuen que estem aconseguint aixecar per fi els peus d’aquesta enganxosa superfície que ha estat la crisi econòmica, que la conjectura actual ens està tirant una corda per no enfonsar-nos més en les arenes movedisses on hem après a respirar amb la nosa sempre present de pols i sorra entrant per qualsevol dels orificis...

Això no obstant, costarà feines i treballs, per més que pregonin alguns, fer net de la tendència sinistra dels últims anys.

I és que aquí entren en joc dues coses.

La primera, òbviament, són les coses que directament s’han perdut pel camí: la falta de liquiditat, la pèrdua de poder adquisitiu, l’eliminació de projectes i expectatives, l’anul·lació a gran escala de llocs de treball, etcètera (un llarg, monstruós i desanimador etcètera).

Però no s’ha de menysprear un segon factor, el d’aquelles coses que també han volat com una conseqüència ulterior de la maleïda crisi. Característiques que segurament no són tan evidents, però que poden resultar fins i tot més complicades de cicatritzar que les directes.

Com a principal referent d’aquestes repercussions a les quals m’estic referint, em ve al cap sobretot la por que ha quedat en tots els àmbits de la societat, sota la forma d’aquell quist emprenyador que marca territori quan fem segons quin gest o volem estirar massa la cama per forçar el pas.

El conjunt general de la gent ho notem perquè els bancs tenen por i no ens donen crèdit, perquè hem après que res és per sempre i ens hi pensem molts cops abans de fer segons quina inversió, perquè pesa a l’ambient un aire enrarit per l’alè exhaust de tants veïns que les passen magres, perquè els estats han volgut llegir en aquest avís la necessitat de tallar de soca-rel alguns drets que teníem com a tals...

El temor és encara una ombra juganera escolant-se per qualsevol fissura.

Tanmateix, hi ha un segment poblacional que viu aquesta inquietud amb unes característiques excepcionals: l’empresariat.

Aquesta dissonància prové del fet que han de sumar a les pors generals de tothom dues de particulars: han d’arrossegar la generalització injusta del mal nom que s’han guanyat alguns, i han de gestionar unes plantilles decebudes i espantades.

La generalització a la que em referia rau en el fet que alguns negocis han aprofitat el llastimós context per jugar amb els treballadors d’una forma indecent (tot i que, en la majoria de casos, legal... ens ho hem de fer mirar!). Hi ha hagut EROs, acomiadaments incontrolats, unions i divisions de societats per salvar els requeriments legals, capitals volàtils...

I això que ha estat el trist llegat d’una minoria, resta com una llosa amenaçant que levita sobre els caps de tot el col·lectiu.

D’altra banda, el personal que conforma aquestes empreses estan en moltes ocasions desmotivats o cansats de tanta lluita.

En alguns casos perquè s’han topat amb alguna d’aquestes corporacions en què hi ha hagut canvis (els pòsters de sindicats o anunciant assemblees a les parets de molts llocs de treball són avui el testimoni mut però latent del camí recorregut), i en d’altres pel simple temor de la conjectura.

Cal, doncs, a partir d’ara, posar-nos mans a l’obra tots plegats per dispersar fantasmes. No dubtar a recollir les runes i començar a bastir noves estructures que, per postres, seran més resistents que les anteriors (això vol dir fer una societat més justa, regular el grau d’austeritat de forma que sigui ecològic amb tots els medis amb què interaccionem, recuperar la confiança nostra, que les empreses puguin retornar als seus treballadors l’orgull de pertinença a través de, per exemple, la responsabilitat social corporativa, etc.).

El repte és colossal, però la recompensa serà proporcional.