A una sola carta

Amb la gran Festa de la Calçotada que va tenir lloc a Valls fa unes setmanes es donà inici al fort de la temporada d’aquest tradicional àpat.

No val la pena començar ara a pregonar les bondats d’aquesta menja.

Les virtuts culinàries i al paladar d’aquesta peculiar ceba són innegables, rotundes, efervescents...

Però encara és superior l’escenari que proposa: gent reunida per preparar de forma conjunta el que serà el seu dinar, de forma col·laborativa i més o menys solidària... Persones que per fi hauran trobat l’excusa perfecta que massa vegades es fa l’escàpola de tenir un objectiu engrescador en comú; grans i petits, forans i vilatans, hostes i amfitrions...

I més tard, quan la taula i el seu contingut estiguin ja muntats i els comensals la rodegin, continuarà l’estat d’excepció sota la forma d’un ritual pactat i estès que agermana el millor de la gastronomia amb unes formes poc encotillades; com un joc per a nens grans.

Tanmateix, tot i que aquests events de lleure, culturals i/o sentimentals són segurament els que tenen una vertadera importància i una influència decisiva en la repercussió sobre les persones, no podem deixar de banda que també hi ha una enorme importància econòmica en aquesta festa (i ja se sap que, per a alguns, no hi ha com el dringar de les monedes per fer-los obrir els ulls com a taronges).

Concretament, algunes fonts calculen l’impacte en euros de la temporada de calçots en uns quinze milions només per a la comarca de l’Alt Camp i el seu entorn immediat.

Evidentment, és una oportunitat gens menyspreable; i més en un context trist com l’actual.

Tot i que és irrefutable que aquesta zona no es pot permetre el luxe de deixar de fer tot el que sigui possible per conservar (o potenciar) un esdeveniment com el que tenim, capaç d’atreure milers de turistes o visitants que són clients potencials tant de restaurants com de serveis pròxims, no tot s’hi val.

Si Valls vol continuar essent la meca sense competència de la Calçotada no només ha d’apostar per la quantitat, el nombre de comensals en constant crescendo que pot assumir un diumenge al migdia; també ha de filar encara més prim i realitzar una aposta decidida per la qualitat.

I per això és vital no perdre de vista la “filosofia” que hi ha darrere la menja: no es tracta de servir els calçots en un local elitista amb guants de vellut sobre una vaixella de Bohèmia, evidentment; però tampoc en convertir-la en un fast-food, en què els clients baixin del bus en manada i se’ls faci cruspir el suculent àpat a tota pressa o en una nau sense gràcia ni confort.

De la mateixa manera, un altre error que fàcilment es pot cometre és el de creure tenir la posició assentada i no fer el petit sobreesforç necessari per preparar alternatives a l’àpat més nostrat.

No hauria d’ésser excloent continuar confiant en la màgia dels calçots (o fins i tot creure que la seducció anirà a més) i, això no obstant, mirar de construir viaductes paral·lels per on poder transitar si ens ve a veure gent amb altres inquietuds o gustos diferents (o repetidors que amb una calçotada a l’any ja en tenen prou).

Per aquestes latituds, a hores d’ara ja hauríem de tenir una consciència perfectament apresa que jugar-se la partida a una sola carta és extremadament perillós.

Avui en dia, fins i tot la reputació d’un as és interrogada i en constant entredit.