Trobar-s'hi

A Bèlgica és aquests dies notícia la controvertida petició del seu ciutadà Frank Van den Bleeken que li sigui practicada l’eutanàsia.

Els motius que exposa són que porta mitja vida tancat en una institució psiquiàtrica, condemnat per un assassinat i diverses violacions, i que sent que continua essent un perill per a la societat. Per això no només no vol sortir (si no és per morir), sinó que pregona que aquest fet li produeix “un patiment psicològic insuportable”.

Però, tot i que les llei belgues donen cobertura a aquest tipus de demandes des de l’any 2002 (i darrerament han ampliat la llei del dret a morir dignament fins i tot als menors d’edat –sota condicions molt més estrictes, això sí-), la seva petició porta ja tres anys esperant en els llimbs la decisió de metges, psiquiatres, polítics i jutges.

La diferència és que en aquesta ocasió es refereix patir exclusivament un dany psicològic, mentre que, en aquests casos, normalment aquest dany psicològic va acompanyat per un dolor físic causat per una malaltia sense cura.

Tanmateix, no és el primer cop que això es dóna en aquell país.

Els germans bessons Verbessem, de 45 anys, sords de naixement i afectats per una malaltia degenerativa que els acabaria privant també del sentit de la vista, es van arrecerar a aquest argument l’any passat per sol·licitar l’eutanàsia.

També Nathan Verhelst, de 44 anys, després de diversos intents fallits de canvi de sexe, exposà que la manca d’alternatives mèdiques capaces de solucionar el seu patiment justificaven la petició.

I aquí és on els advocats de Van den Bleeken s’aferren.

El govern belga, mentre continua estudiant el cas, afirma que una alternativa seria traslladar el senyor en qüestió a Holanda, on existeix una institució més preparada per atendre interns sense possibilitat de curació.

I al·lega que mentre aquesta possibilitat segueixi en peu no es pot concloure que no existeix una alternativa mèdica al seu sofriment i que, per tant, l’eutanàsia no es pot autoritzar.

Però com que he començat dient que en l’assumpte hi ha una controvèrsia, és fàcil d’imaginar que ni el ciutadà Van den Bleeken ni els seus representants donen per bona la decisió, per la qual cosa el debat continua més viu que mai.

Tot això posa de relleu unes quantes coses...

Per començar, en aquest episodi es deixa ben clar, tant des del punt de vista legislatiu com del de l’opinió del sol·licitant, la necessitat de mesurar els danys psicològics i predir la seva evolució futura.

Això que en termes d’un patiment físic, de la presència de malaltia, pot esdevenir ja a vegades complicat, es transforma en una meta quasi bé forassenyada quan parlem d’executar una valoració efectiva en termes psicològics. Com podem atorgar una xifra freda de puntuació a aquell fantasma latent i ben real que habita en la selva inabastable de la ment?

Ara bé, per filar encara més prim és el fet d’haver de basar-nos en l’esperança de solució del problema per valorar si és necessari llicenciar ja un final, o bé encara podem allargar un xic més la galivança.

En parlar d’una malaltia cal bastir la il·lusió d’aquesta redempció en el fet que es pugui produir en els propers moments (entenent-se “propers moments” com aquells que no superin l’evolució fins arribar a un desenllaç fatal de l’afectació) un avanç mèdic que espanti el mal fat. Però en parlar d’un dany psicològic en què l’afectat té internament la certesa que mai podrà ésser superat, la cosa es complica encara més.

Això no obstant, possiblement la bondat més valuosa que ens exemplifica l’episodi és que dóna una idea clara i fefaent de la dificultat que té (o ha de tenir) entrar a valorar certs temes (i prohibir-los o bé autoritzar-los).

Sobre massa coses (vegi’s avortament, eutanàsia... i un llarg etcètera) tothom es veu en cor de valorar-les “en general”, amanint amb grans dosis d’ideologia un pensament absolutista. Sembla que si no tens un criteri decidit a un extrem o l’altre, no ets prou íntegre.

Potser falta que sortim veus que reconeguem que no som ningú per pronunciar-nos sobre quelcom que no és generalitzable, pel simple fet que afecta persones singulars. Gent que digui sense por que no té opinió sobre aquell afer, i que espera no haver-ne de tenir mai de la vida. Senyal que no ens hi haurem trobat.