Reptes gràfics

Realment, les imatges que ens han ensenyat del ral·li Dakar, que tot just acabà fa unes setmanes, eren espectaculars.

Impressionants els paisatges i sobrecollidor l’esperit de superació dels homes i dones que hi han participat. És molt més que pujar a un vehicle i recórrer quilòmetres per dunes, deserts i pedregars inhòspits, sinó suportar unes condicions ambientals i unes exigències físiques i psicològiques que sobrepassen per molt les que una persona pot haver d’aguantar en situacions estàndards.

Darrerament es pot constatar un auge d’aquest comportament de voler portar les capacitats al màxim. Des del seu nivell (evidentment, no cal ésser esportista d’elit), molta gent ha començat a practicar activitats que els suposen un repte, una volta de torca addicional respecte el que acostuma a practicar en el dia a dia per obra de les obligacions professionals, familiars, socials, etc.

Només cal comprovar l’augment d’inscrits en curses populars (o en alguns casos, per la seva exigència, no tan populars, com és el cas de les maratons) per identificar que quelcom està passant.

Però al marge d’aquests reptes més “mundans”, també hi ha els desafiaments majúsculs, aquells només a l’abast de persones molt preparades. Llegeixi’s el Dakar del que parlava abans, les ironmans, les “bogeries” d’en Josef Ajram o d’en Felix Baumgartner, les ascensions als grans cims, o nombrosos altres episodis de gent que creu en el que fa... i ho fa!

És evident que hi ha un augment de la conscienciació respecte la salut i, sobretot, respecte la vulnerabilitat que aquesta pot arribar a suposar quan disminueix en algun grau.

I això ha conduit a la pràctica d’esport d’una forma molt més normalitzada i generalitzada. Aquesta tendència a l’alça de practicants deu haver estat la que ha fet que s’identifiquessin més individus amb bones aptituds (també en aquest cas, a més oferta, més demanda) i, conseqüentment, hi hagi més població disposada a superar aquell “estar en forma” per avançar cap a una nova forma d’expressivitat a través de la consecució de marques o objectius ambiciosos.

D’altra banda, avui (“moltes gràcies, amiga Crisi”) es parla a bastament dels mots “superació”, “innovació”, “sortir de la zona de confort”... Estan de moda i es diu que són la recepta per sortir del forat (si no ho fem nosaltres, ningú lluitarà pels nostres interessos...).

Tanmateix, molta gent no se les ha cregut de debò o no està decidida a córrer el risc que una oportunitat d’aquest calibre mereix. I el “canvi de rumb” que es pregonava ha estat assumit per alguns, sense metàfora, com una cursa o la inclusió entre els seus interessos d’una superació dins de l’àmbit esportiu.

Tant de bo la lluita pels nostres somnis, l’aferrar-se a noves possibilitats, l’incrementar el nostre cercle social, o aquell portar a la pràctica amb sacrifici i atreviment allò que un dia havia estat dibuixat sobre un paper mai desat pogués representar-se d’una manera tan gràfica com uns segons sobre un cronòmetre, una cinta a la línia d’arribada o una bandera clavada en un pic. Això potser ens facilitaria veure des de més lluny la diana i gosar a apuntar-hi.