Balances

Durant les últimes setmanes han tingut una bona dosi de protagonisme les balances fiscals.

Per un cantó han estat reivindicades com a expressió d’un malestar: per molt solidari que es sigui, costa acceptar per part de qui dóna que una part tan grossa es perdi en mans d’aquell que sistemàticament aprofita l’excusa de l’altre per justificar les seves incapacitats.

I per l’altra banda són manejades, de nou, com una arma llancívola en mans d’aquells que, fent-se les víctimes d’una pretensió al seu parer inacceptable, juguen a fer prevaldre els jocs ideològics davant del benestar dels ciutadans que en principi haurien d’ésser el motiu del seu fer.

No sé per què, però apostaria que això no ha fet més que començar. Segurament en els propers dies sentirem molt a comentar sobre aquestes balances i totes les seves repercussions.

I embolcallant aquest debat, de ben segur que no faltaran crits, desqualificacions i la rua de la disbauxa que està esdevenint cada cop més, malauradament, el modus operandi de la classe política.

A més, si al final, com sembla, s’acaben publicant, segur que n’apareixeran diferents i ben contradictòries versions; i tothom que es quedi la que millor s’emmotlli a la forma dels seus principis.

Sembla de tota lògica que disposar d’aquest instrument de control no hauria de molestar ningú. Ans el contrari, qualsevol cosa que suposi tenir a les mans noves eines per una millor gestió hauria de ser visualitzat com quelcom estrictament útil, positiu.

Però, situats en un escenari il·lògic com el que ens ocupa, aquesta lògica és anòmala, quasi bé grotesca.

D’aquí que, quan el mal de l’absurditat prové de l’arrel més profunda, valgui més no emprar argumentacions sensates.

Ja per simple definició s’aprecia la bondat de les balances fiscals: la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en una regió, i el volum d'ingressos que aquesta aporta al finançament del conjunt de la despesa de l'Administració central.

Per tant, si això ens indica possibles descompensacions, què millor per aferrar-nos al sentit de justícia que fer-les tan bé com es pugui!?

Tanmateix, els polítics no són els únics que censuren els balanços. De fet, tots, qui més i qui menys, ho fem.

En molts àmbits de la nostra vida hi ha guanys que sumen i pèrdues que resten. Però quan les coses van bé ens deixem endur pel cabal engrescador del moment, i quan ens topem amb dificultats són com una llosa contundent que ens detura violentament qualsevol expectativa.

Tan bé que ens aniria aconseguir fer un balanç complet i íntegre de la situació per no deixar-nos endur per l’eufòria o bé pel desànim... Entendre que ni una gota de sucre ni una gota de vinagre no poden canviar el tast d’una bassa plena d’aigua, i que solament quan el flux sigui generalitzat i contundent podrà modificar el gust general del contingut.

Quan ens interessa un assumpte o bé té més força que nosaltres i rapta totalment la nostra atenció, esborren la resta de coses i passen a monopolitzar l’espai central, el primer pla. És un mecanisme segurament inevitable.

Però que fantàstic seria poder alentir la maquinària dels pensaments i relativitzar les afectacions (tant positives com negatives) en base a, per exemple, tota una vida.

D’aquí la importància dels balanços.

Segurament per això, ja siguin fiscals o més cabdals, els boicotegem constantment.