Àgora fantasma

Ja fa un temps que es demana que “la gent surti al carrer” per queixar-se de les barbaritats que fan els nostres estimadíssims polítics, per reivindicar els seus drets més legítims, per denunciar les greus injustícies que s’estan perpetrant amb total impunitat o a través d’arguments falsejats...

Però possiblement caldria recuperar un sentit més ampli d’aquest “sortir al carrer”. No simplement pel motiu de manifestar-nos o expressar-nos, sinó també per fer-hi vida, planament i senzilla.

Recuperant algunes de les coses que hem perdut pel camí i que de ben segur contribuïen decisivament al nostre benestar pel que fa a les relacions amb els altres, potser ens sentiríem millor, més plens.

L’evolució dels mitjans tecnològics ha comportat, forta i arrogant, una variació de moltes rutines que teníem ben assentades. La comoditat, les possibilitats de crear xarxes i la immediatesa que moltes d’aquestes novetats ofereixen són, indubtablement, positives. Tot un vertader luxe.

Ara bé, és factible pensar que potser no hem sabut assumir de forma correcta aquestes alternatives. I és probable que n’estem fent un abús, quelcom que s’allunya d’allò que permeti compatibilitzar la rutina del seu ús amb una no-dependència extrema. Que siguin un instrument, no pas allò que domini el nostre temps i la nostra personal manera de relacionar-nos.

Com a grans protagonistes de la història hi ha les xarxes socials.

Avui Facebook, Twitter, LinkedIn, la missatgeria instantània i companyia han modificat dràsticament el paisatge dels mètodes i modes comunicatius. I és innegable com de positiu hauria de resultar percebre unes possibilitats semblants d’estar interconnectats amb familiars, amics o, fins i tot, mitjançant la creació d’un cercle professional o d’interessos compartits amb un alt valor afegit.

Això no obstant, el neguit és que s’excedeixi l’ús racional d’aquests instruments i acabem amb un elevat potencial de relacionar-nos virtualment, però sense cap mà per agafar quan la necessitem.

Si no som capaços de compaginar la pantalla amb els ulls de l’Altre ens podem trobar totalment aïllats, a l’interior d’una barrera implacable de dades i peticions d’amistat de gent que si trobéssim pel carrer potser ni ens saludaria.

I aquesta no és l’única causa ni l’únic perill de l’“abandonament de carrers” que estem practicant. També entren en joc inexorablement els canvis en el sistema de vida que aquests avenços comporten.

Per exemple, les compres electròniques i la proliferació de grans superfícies estan fent que molts nuclis comercials de pobles i ciutats que fins fa uns anys estaven ben poblats avui siguin quasi bé fantasmagòrics.

Això evidentment té una doble conseqüència: per una banda l’econòmica (massa tendes petites i botigues de barri s’han vist obligades a tancar, fent menys democràtic un poder monetari que es concentra cada cop més a les mans d’un reduït grup d’uns quants), i per l’altra la conseqüent disminució de relacions humanes.

Per tant, val la pena que siguem conscients i posem tota la voluntat en construir una societat que s’aprofiti de les possibilitats que li ofereix el desenvolupament, però que alhora no es deixi enlluernar per la tendència i l’ús passi a esdevenir abús.

Si això passés, el risc seria frivolitzar les comunicacions entre persones, anomenant relació a una freda transacció de dades.

És imprescindible que sortim al carrer, que ens fem les places nostres. Com les antigues àgores gregues, un espai per conversar o, simplement, barrejar-se amb les altres persones per saber que no som únicament els estats que volem anunciar publicant-los al perfil de Facebook, sinó ànimes molt més complexes que es neguen a reduir-se només a això.