Goethe deia que “el millor que pots fer pels demés no és ensenyar-los
les teves riqueses, sinó fer-los veure les seves pròpies”.
La veritat d’aquesta frase ha estat reconeguda des dels temps de
l’autor com a universal. Hauria d’ésser evident que pregona uns valors
referencials del comportament humà, però les contradiccions que proposa el món
actual provoquen que aquests siguin posats en dubte.
Certament, si aconseguim potenciar les fortaleses d’aquells que tenim
al voltant, l’agrupació que podrem conjuntar serà més forta i tots hi sortirem
guanyant. Ja sigui a nivell familiar, d’amics i coneguts, d’equip esportiu o
dintre d’una empresa. Si el migcampista és molt bon jugador, el davanter tindrà
més possibilitats de fer gol.
I avui ens omplim la boca d’esforços col·lectius, de solidaritat, de
compartir, de moviments socials... I estem d’acord que són quelcom
imprescindible. De fet, no ho haurien d’haver deixat de ser mai, de vitals;
però avui més que mai cal potenciar-los, amb tantes persones com hi ha passant-ho
fatal.
Això no obstant, curiosament, mentre per un cantó estem publicitant tot
això, per l’altra estem fent difusió d’uns valors que avancen en direcció ben
bé contrària.
La societat, en realitat, està promovent contínuament la competició, la
comparació, l’establiment de rànquings per qualsevol cosa susceptible d’ésser
ordenada... Ho fem a l’empresa, al col·legi o a la universitat, als
currículums, als processos de selecció... fins i tot a les coses més banals que
no mereixerien una diferenciació entre bo i dolent, primer i segon, millor o
pitjor.
Fins i tot els models comunicatius que emprem han abandonat
l’intercanvi aquell que permetia interactuar plenament amb els altres i
aprendre’n les coses bones; o compartir allò que teníem ben refermat per oferir-ho
de cara a què algú altre pogués millorar en algun aspecte. Xerrades de cafè,
quedar amb els amics, cadires de fusta enxampant brisa i companyia enmig de
tòrrids capvespres d’estiu, interminables sobretaules, trucades telefòniques
per veure què feia la família... a hores d’ara ja no hi són (o hi són menys).
Avui ja res és en aquest aspecte similar. Hem adquirit una manera molt
diferent de comunicar-nos amb els demés. L’ordinador i els telèfons mòbils
tenen el monopoli absolut i absolutista com a canals per fer-nos entendre amb
els nostres congèneres.
I aquest canvi de sistema, unit a la pressa inclement que entre tots
estem instaurant en qualsevol cosa que fem, ha causat simultàniament que els
missatges emesos siguin cada cop més curts. De la carta postal hem passat al
correu electrònic, d’aquest als SMS, i dels SMS al Whatsapp. Cada vegada menys caràcters per transmetre paraules i,
amb elles, vivències, confidències, consells...
Alhora, si Goethe aixequés el cap, també tornaria a enfonsar-lo si
presenciés el que ens estan aportant les xarxes socials al que ell creia.
En aquestes ensenyem el positiu que nosaltres tenim: el Facebook explicarà les nits més
memorables, els viatges més exòtics, els posats que ajudin a realçar l’estatus
que pretenem reivindicar; Twitter
deixarà constància de les ocurrències més simpàtiques, crítiques tant ferotges
com irreflexives o ecos on nosaltres serem irremeiablement la font del crit; o LinkedIn enumerarà èxits acadèmics i
professionals.
Avui oferirem molta informació de lliure accés. Però la nova biblioteca
d’Alexandria no conté saber ni ànsia de compartir, sinó que és egocèntrica i
mostra les pròpies profusions, deixant solament a l’armari dels bons propòsits
a aconseguir algun dia l’ajudar a potenciar les riqueses alienes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada