El perquè del Parèntesi (i II)

Per mi aquest escrit que comencen a llegir (o amb el qual els seus ulls tot just han entropessat) és especial, els ho he de confessar.

I és que la setmana passada va fer exactament deu anys (deu!) que el setmanari El Vallenc va publicar per primer cop un article meu.

Què ha canviat des d’aquell llunyà (que paradoxalment sembla tot just ahir) trenta-ú d’octubre de l’any 2003?

Doncs moltes coses; moltes coses que fan, però, de tan bon i ràpid resumir que quasi bé fa l’efecte que aquest temps ha deixat ben poca petjada en el recorregut vital col·lectiu que he intentat prendre com a punt de partida en tots aquests parèntesis.

Tots i cadascun de nosaltres som els protagonistes principals de les nostres vides. Encara que a vegades ens pesi tanta responsabilitat o no tinguem cap ànsia d’ésser el centre d’atenció.

Però l’experiència sensorial és massa poderosa com per evitar que la diana de les preocupacions, les penes, les alegries, la consciència i tantes i tantes altres emocions se centrin irremeiablement en la nostra persona.

Deu ser per això que ens sembla que tot allò que ens passa directament és pitjor que el que ocorre als altres, que un tast de felicitat ens eleva a l’àtic més exclusiu del cel, o que totes les coincidències s’arremolinen inexorablement al voltant del nostre pas.

I sabem que no és així, però és una impressió massa humana com per negar-la.

La suma on interaccionen aquest conjunt d’intèrprets que es creuen tots ells protagonistes per força havia d’acabar essent una història amb molta èpica, exaltada, tumultuosa.

El que fem és escriure amb grans lletres majúscules i molts signes d’exclamació els fets que possiblement no mereixerien tanta parafernàlia. La qüestió és creure que els temps que vivim són excepcionals, irrepetibles i únics (i nosaltres hem tingut l’oportunitat de caminar-hi).

D’aquí provenen els grans titulars dels diaris, la successió d’esdeveniments irrepetibles que els medis de comunicació pregonen o els estats d’excepció que dia sí i jorn també són anunciats per nous profetes.

I dia a dia caiem a la trampa d’aquests sensacionalistes, aquests embadalidors de persones (que tots o hem estat o ho hauríem volgut ser alguna vegada). La quotidianitat ens empeny amb la seva pressa, i sense revisar-ho gaire donem per bo l’instant amb nom propi que ens venen.

Precisament per contrarestar tanta velocitat van idealment els aniversaris. Per parar-nos i, des de dalt de la commemoració, girar-nos enrere i contemplar la travessia feta.

Llavors potser ens n’adonarem que les grans muntanyes escalades eren solament turonets, que els tigres amenaçadors que no havíem deixat acostar eren en realitat una camada de gatets, que l’oceà del qual havíem obert les aigües era un toll, que aquest horitzó era un tímid canvi de rasant o que el gran salt que el nostre atreviment havia perpetrat era únicament una ombra d’aquell que hauria d‘haver estat.

El trenta-ú d’octubre del 2003, aquell primer article es titulava “El perquè del parèntesi”, i en ell intentava declarar les intencions de bastir una sèrie d’escrits –que no imaginava que durarien un decenni, val a dir-ho- per captar petits detalls extrets de les grans noticies o els sentiments més universals (“El parèntesi és l’hàbitat dels petits mots i de les observacions que es neguen la violència de la vida real”, deia llavors. I espero que ho continuïn percebent així).

Deu tardors després, em refermo que les noticies, per molt grandiloqüents que siguin, acaben passant. L’únic que té una importància efectiva a través dels anys és el seu record, la marca que hauran deixat a les nostres ànimes.

Per això les coses minúscules i intensament íntimes, aquelles que couen amb mel o fel, acaben essent les més universals.

Moltes gràcies per aquests anys de confiança.